Σ Blog

Fa uns dies que es va publicar un estudi de projecció demogràfica de l’INE, del qual s’han fet ressò la majoria dels mitjans de comunicació. El resum que n’han fet aquest mitjans ha estat que “la població [espanyola] major de 64 anys es duplicaria en 40 anys i passaria a representar més del 30% del total”, en concret el 31,9%, mentre que la població d’entre 16 i 64 anys disminuïria en un 18,4%. Segons això, l’any 2049, per a cada 10 persones en edat de treballar hi hauria 9 persones de menys de 16 anys o de més de 64 anys [1] [2]. Aquest informe ha precedit a la proposta del govern d’augmentar l’edat de jubilació als 67 anys per manternir el fons de les pensions de jubilació amb superàvit - també s’ha proposat, encara que no se n’ha parlat tant, d’augmentar el temps de cotització a més de 15 anys [3].

Cal plantejar-se algunes reflexions sobre aquest tema. Si realment aquest informe està en el cert (potser d’aquí 30 anys estam tots morts! ), hem d’assumir un progressiu envelliment poblacional (una piràmide invertida de població). I si realment volem mantenir l’actual sistema de pensions podem fer, segons la meva humil opinió, un parell de coses:

 Intentar tornar a tenir una piràmide poblacional sana:

• Que vengui gent jove de fora (o sigui, fomentar la immigració): El problema que es corre és fomentar la immigració il·legal: si una persona no cotitza a la Seguretat Social, tampoc serveix de gaire que vengui per a aquest propòsit. D’altra banda, les feines que realitzen les persones nouvingudes tenen poc valor afegit (és a dir cobren poc; feines manuals, que no requereixen cap tipus de preparació, feines que tothom pot fer (però que ben pocs volen fer)) el que fa que les quotes a les Seg. Social augmentin poc.
• Que se’n vagi gent vella (o de certa edat) a altres països a cercar fortuna (com abans; si l’actual crisi continua, podria passar com en el segle passat amb les emigracions espanyoles a les Amèriques i a Alemanya): D’aquesta manera hi hauria menys gent a qui manternir. Aquesta pareix una solució poc viable, doncs la cultura de quedar-se al país predomina a Espanya.
• Formentar que les dones tenguin més fills: Pareix una política encertada. Però si no s‘augmenten els estímuls (llegeixi’s es disminueixen els problemes) per a què les dones tenguin fills, això pareix un voler i no poder.

Pujar els impostos

•  Fer que tant els ciutadans com les empreses paguin més impostos. Als països nòrdics quasi es grava un 50%. Per aquesta raó la política social és omnipresent. Aquí es vol fer el mateix sense que l’estat tengui ingressos (recordeu que la llei de depedència es va aprovar sense fons clars….)

Tot això està molt bé, però totes aquestes solucions són solucions quantitatives, no qualitatives. M’explic: no farien falta tantes persones fent feina per a mantenir a les persones depenents si les persones que fessin feina, cobrassin més. I això passa per fomentar l’ocupació de qualitat, d’alt valor afegit. I com s’aconsegueix això? Diuen que es fa fomentant l’R+D+i perquè aquesta genera molts d’ingressos. Però realment què és la R+D+i? És potenciar el coneixement, és intentar potenciar la formació. La formació és la clau. Una persona que transforma un coneixement en un servei està fent innovació. Està clar que això és difícil de fer, sobretot tenir grans innovacions (per exemple, la innovació en els airbags dels cotxes), però no importa anar molt alluny per veure aplicacions de coneixements que donen ocupació (un químic quan fa controls sanitaris, o un biòleg quan analitza l’estat d’un ecosistema, un missè quan posa una demanda).

És el coneixement que ens fa poderosos. Poderosos per poder aplicar-lo a alguna situació innovadora o simplement donar el servei de transmetre aquest coneixement. Això ho saben els professors de repàs: ells cobren per una transmissió de coneixement. La formació produeix una feina.

Ara bé, el panorama no és gens bo: cada cop més els joves abandonen els estudis més prest i les universitats es buiden. Per tant, cada cop els joves estan més poc formats. Això fa que els joves, en general, facin feines de poc valor afegit: un cas paradigmàtic seria la feina de peó d’obra. Aquestes feines estan molt subjectes a canvis econòmics conjunturals (crisis, expedients de regulació, millora de maquinari). Penseu què hauria fet la secretaria després de què li substituïssin la màquina d’escriure per l’ordinador si no s’hagués format (el que ara es diu reciclar)!

I si encara es potenciassin les sortides de les persones que no tenen vocació per estudiar cap a feines manuals, almenys s’aconseguiria ocupar a una borsa de població determinada. Estic pensant en la Formació Professional: quants al·lots i al·lotes estan perdent 2 o 3 anys de la seva vida aguantant fins a 4t d’ESO fins que poden anar a fer un mòdul de grau mitjà? Quants de vosaltres teniu un alumne a classe que no vol fer ni desfer res i que el dia de demà acaba pintant-vos la paret o adobant-vos l’endoll de casa teva? Per què ens obstinam a tenir “caps pensants” en la societat i no a valorar cada persona per la seva capacitat? Hi ha persones amb capacitats més manuals i d’altres més intel·lectuals i les dues tenen el mateix dret de potenciar la seva creativitat…. a quin institut s’ensenya ganxet com a assignatura? La persona que li agrada el ganxet podria arribar a ser una gran modista a la llarga…. (vegeu el vídeo “Do schools kill creativity?” de Sir Ken Robinson)

Potser m’estic desviant del tema, però penseu-hi, la formació és la clau. La formació. El saber pel saber. I si també serveix per a cobrar una pensió de jubilació més que millor

Vull fer ressò d’una gran innovació: els telèfons mòbils solars. Per ara només estan disponibles a Kenya però esper que ben aviat els poguem comprar per aquestes contrades. I posats a imaginar, què tal un portàtil solar

Avui s’ha entregat el Nóbel de la Pau al Senyor Obama. Només dir que estic totalment en contra d’aquest fet: en primer lloc, els premis nóbel s’entreguen pels fets que una persona ha fet. Segons la pàgina oficial dels premis nóbel, el premi l’ha rebut Obama “pels seus esforços extradordinaris per a enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre les persones”. Quina? Què ha fet? Penseu que encara no ha tengut temps de fer res (ni com a home ni com a president; fa tot just 1 any que és president dels Estats Units d’Amèrica) per a entregar-li aquest premi.

Si repassem la seva llista de contribucions tenim:

• el desmantellament de Guantánamo. En un futur, ja que encara continua existint. A més, els pressos envers d’alliberar-los (ja que no se’l va jutjar i per defecte de forma, se’l ha d’alliberar i fins i tot compensar), se’ls dispersa per tot el món.
• implicacions en dues guerres: una a Iraq i l’altra a Afganistan. De la primera ha enunciat que té intenció de sortir-hi (sempre en un futur) però de la segona, encara hi vol ficar més soldats (uns 17000 si no record malament).
• reformar la legislació d’EUA per a què “tothom” tengui la sanitat pública. El tothom és entre cometes, perquè simplement vol crear una assegurança pública que asseguri aquelles persones que no tenen recursos. Les que tenen recursos, pagaran les seves assegurances privades (si volen). A anys llum d’Espanya on tothom té dret a la Seguretat Social.
• Tampoc està fent res per a què la Cimera de Copenhapen vagi bé (i així firmem tots un bon acord sobre l’efecte hivernacle)

Bé, res que un president “normalet” no pogués fer. Però com que és d’EUA tothom ha de dir “yes, we can” (llegeixis “amén, amén”). Pareix que el millor que podria fer el Sr. Obama seria no acceptar el premi, sobretot tenint en compte el seu capital personal, el que seria un acte d’humilitat important…. però això pareix impossible.

Avui vull fer ressò del projecte OpenStreetMap. Es tracte d’un projecte que pretén fer un mapa del món de manera col·laborativa (com la wikipedia però per a mapes). L’únic que s’ha de fer per col·laborar-hi és registrar-se (gratuïtament, per suposat) i editar el mapa. L’edició és força senzilla: existeix una aplicació flash encastada a la mateixa pàgina (encara que si vos interessa una edició més professional existeixen programes amb més opcions). Fins i tot es poden pujar els punts dels aparells GPS. Aquesta és la forma més senzilla si es vol editar una gran regió (per exemple unes quantes illetes de cases).

Em demanareu per què volem una altra web que ofereix informació sobre el mapa del món si ja tenim a Mister Google. Doncs bé, essencialment pel tipus de llicència: totes les dades s’enmagatzemen sota llicència Creative Commons Atributtion-ShareAlike 2.0, o sigui que simplement es reconeix l’autoria del qui ha proporcionat les dades. Compareu-la amb la de l’altra alternativa i veureu.

L’estat del projecte encara està molt verd en quant a dades: basta veure Santa Margalida, per exemple. Però segur que amb la col·laboració de la gent pot crèixer (precedents n’hi ha). Per cert, openstreetmap és anterior al Google Maps!

Ah!, se m’acaba d’ocorre que potser en Toni pot ajudar fent un programet d’anàlisi d’imatges que automàticament tregui els possibles camins a partir de les imatges per satel·lit  Així els usuaris només haurem d’editar la informació (sentit dels camins, nom, etc.). De ben segur que això donaria un gran impuls a la iniciativa (per ara, només existeix un plugin (en Java) que serveix per reconèixer llacs).

Ahir me vaig enterar que avui la NASA planeja bomberdejar un cràter de la Lluna amb dos coets. Però què s’han cregut? Quin dret tenen ells o qualsevol altra persona a fer mal bé un patrimoni natural? Perquè encara si ho fessin a la Terra (a Texas per exemple), encara podria passar, ja que almenys aquell tros de Terra és seu, però la Lluna que jo sàpiga no és de ningú, o millor dit és de tots. Per tant (encara (?)) no tenen cap dret a volar cap de les seves parts. Si és per motius científics, preferesc que no es faci servir la ciència d’excusa per destruir la naturalesa. Si per fer experiments científics hem de destuir el medi, doncs renunciem a la Ciència!!. Un dels principis de la Ciència és l’observació (que no exterminació) de la natura i un altre és la reproduïbilitat dels experiments. Aquest darrer principi fa pensar que la Lluna acabarà com un formatge si cada grup d’investigació ha de comprovar les seves conclusions. Bé, de fet hi havia una teoria ben antiga que deia que la Lluna estava feta de formatge….

Només un apunt: seguint l’entrada d’en Guillem, heu de veure aquest vídeo.

Avui vull fer una reflexió simple: estic d’acord en què es fomenti el transport públic i que ens posem medalles que ara som més ecològics perquè tenim no sé quants quilòmetres de carril bici, però hi ha uns certs emperons que hauríem de tenir en compte:

• Pensar on posam els carrils bici: resulta kafkià que per a posar un carril bici a les Avingudes on passen de mitjana unes 50 bicicletes al dia, es suprimeixi un carril per als cotxes, amb el consecuent caos circulatori (tècnicament retencions). Crec que potser resultaria més pràctic fer-lo just a 50 metres, en els carrers secundaris. D’aquesta manera els qui voldria anar en bici, aniria en bici i el qui voldria anar en cotxe, en cotxe. A més els de les bicis no es menjarien (respirarien) els fums dels cotxes. Això per no parlar de com es fan: tot just aferrats a les parades del bus (alerta peató que t’emvestesc!) i amb intermitències (carrils bici que continuen metres més enllà)
• Posar pàrking bici. Sense lloc on aparcar la bicicleta, la gent no crec que empri molt el carril bici. A no ser per anar del trabajo a la oficina y de la oficina a casa, si vols anar, per exemple de compres, on aparques la bici. Record que fermar-la a una farola o a una senyal de trànsit es pot multar.
• Per fomentar l’ús es podria crear una iniciativa similar a la BiCiNg de Barcelona: els ciutadans es fan una targeta anual i poden agafar diferents bicicletes que estan aparcades a pàrkings especials. Aquí s’ha pretès fer una cosa similar llogant per hores bicicletes que hi ha als diversos pàrkings subterranis de Ciutat, però, s’imposa que com a màxim l’hagis de tornar a les 22:00 (el pàrking tanca). Les de Barcelona es poden tornar quan un vol.

Res, que com tot, me dóna la sensació de què es fan les coses amb els peus.

L’altre dia de pagès explicava les avanatges (essencialment teòriques) d’emprar ConTeXt en comptes de LaTeX per a escriure documents. Ara he descobert una raó pràctica: mostrar solucions a exercicis només escrivint una vegada. Això s’aconsegueix amb el que s’anomenen “modes“. Amb l’instrucció

\doifmode{solucio}{això s'ensenya només quan compilam amb mode solució}

s’ensenya el text que volem només quan compilar en el mode que diem.

També podem fer

\doifelsemode{solucio}{això s'ensenya només quan compilam amb mode solució}{i això si ho compilam amb els altres modes (o sense)}

Per exemple, he fet una llista d’exercicis amb i sense solucions. Simplement he compilat

texexec --mode=solucio prova-doifmode.txt

texexec  prova-doifmode.txt --result=prova-doifmode-SENSE-solucions.pdf

Vos deix el codi font per si el voleu analitzar (comença a \starttext i acaba amb \stoptext; l’anterior són les capçaleres per definir el comportament dels entorns i propietats de les pàgines, paràgrafs, etc.).

Potser vos interessi fer una ullada a MathTran que usa TeX per a transcriure fórmules matemàtiques escrites en TeX com a imatges. La pàgina està pensada com un servei que ofereix la possibilitat d’encastar fórmules matemàtiques a pàgines web sense que aquestes tenguin cap motor de renderització de fórmules matemàtiques.

Està basada en un programari de codi lliure, per la qual cosa el podeu instal·lar al vostre servidor si voleu. Si no vos interessa encastar les fórmules a cap pàgina web, podeu fer servir MathTran com un repositori de fórmules matemàtiques escrites en TeX, ja que enmagatzema les fórmules (el codi de TeX i la imatge) que milers de persones creen de forma col·laborativa. En poques paraules, seria una espècie de facebook de fórmules : la gent fa entrades de fórmules noves. Podeu veure les fórmules, algunes molt currades, que ha escrit la gent.

En definitiva, una eina més.

Per fi, després d’un any d’esforços i nirvis  i després d’un més d’agost, on m’he passat 10 hores al dia mecanografiant la memòria, a la fi he acabat el màster de Matemàtiques. Avui he fet la presentació del meu Treball de Final de Màster (15 crèdits ECTS), la qual han escoltat el tribunal format per en Xesc Rosselló, en Jaume Casasnoves i en Biel Cardona. Ara hauré d’esperar el veredicte (i.e., nota) però per la meva part ja he acabat.

El balanç és positiu: he après bastanta Teoria Geomètrica de Grups, com s’escriu a grosso modo un article (en part per l’assignatura Tècniques de Recerca que he cursat) i què n’és de dura l’investigació (no m’imagin fer un doctorat), sobretot si s’imposen terminis. Però també he après que són amb els terminis que un es veu obligat a inspirar-se i a trobar alguna cosa publicable (ratificant aquella dita de “la necessitat és la mare de tots els invents”). De fet, va ser la necessitat de què no me caducassin els crèdits de les assignatures de doctorat (que havia començat però mai acabat) i els rumors que el màster de Matemàtiques només es faria amb 15 persones matriculades (el que feia probable que només es fes enguany) el que va fer que m’hi matriculàs.

El que m’és m’ha agradat és triar jo el tema (el problema de la paraula per a grups via Teoria Geomètrica de Grups), i no demanar-lo a un grup d’investigació de la UIB. És una feinada però s’aprèn moltíssim.

Agraesc a en Xesc les seves hores llegint els meus esboços, en Pep Burillo per  haver vengut de Barcelona i detectar un error garrafal, i, sobretot, a la meva família per haver-me sofrit pacientment.