De vegades les analogies són molt bones per fer entendre una cosa (encara que sempre correm el perill de no agafar l’exemple més adient).
Posem per exemple la feina d’un metge. A aquest metge un dia se li ocorr donar paracetamol a tots els seus malalts, perquè, segons la seva experiència, creu que és el millor medicament. I ho prova, i veu que hi ha pacients que milloren i d’altres que no milloren amb paracetamol. I passat un temps decideix que seguirà donant paracetamol en aquelles malalties on ha anat bé i provar amb ibuprofén en aquells casos on el paracetamol no ha funcionat. I passat un temps pensa que donant tothom només ibuprofén pot anar millor que el paracetamol. I passat un temps pensa que donara a tots els malalts una combinació de paracetamol amb ibuprofén, per veure com evolucionen.
Què pensaríeu de la professionalitat d’aquest metge? No sé vosaltres, però jo no em voldria posar a les seves mans. Se pot dir que aquest és un metge innovador? Si ens fixam en el significat estricte de la paraula innovar (alterar qualque cosa, introduint novetats), doncs sí. Però la innovació no pot ser qualsevol cosa. El metge ha d’innovar a partir del que ja se sap al seu camp de coneixement, la medicina. I en aquelles malalties que encara no estan prou estudiades o no hi ha uns resultats clars, llavors es deixa un marge d’innovació (que compleixi certes condicions). I sempre s’ha de distingir el que és innovació del que és investigació.
Esper que tothom ho vegi clar, perquè ara és quan deix de fer l’analogia (o començo a fer-la, segons es miri).
Fa poc vaig demanar a una ponent que explicava una experiència pilot amb els nous plans d’estudis d’una universitat espanyola, com es coordinava/dirigia/supervisava/incentivava/… el canvi metodològic que suposa la filosofia del nou Espai d’Educació Europeu Superior. I la resposta, resumint molt, és que deixaven a cada professor que fes el que volgués a classe i després ells mateixos anaven modificant la seva metodologia en funció dels resultats obtenguts (i alguns interessats ho compartien amb altres companys). Això em recorda molt a l’exemple del metge. No es pot fer “innovació” (entesa aquí en un sentit ampli de la paraula) obviant el que ja se sap en el seu camp de coneixement, en aquest cas la didàctica específica d’allò que s’ensenya.
Així doncs, hem de formar el metge primer ensenyant-li la medicina i després fomentant la innovació amb condicions de qualitat. I no té cap sentit que quan el metge innovi ho faci sense una fonamentació en la medicina.
Així doncs, hem de formar el professor primer ensenyant-li a ensenyar i després fomentant la innovació amb condicions de qualitat. I no té cap sentit que quan el professor innovi ho faci sense una fonamentació en la didàctica específica.
La meva conclusió és que l’ensenyament no es pot deixar a l’arbitrarietat, hi ha una ciència al darrera que no podem obviar. En cas contrari sempre partim des de zero i els perjudicats són els nostres alumnes.
Powered by FireStats