Σ Blog

Enguany hi ha un parell de novetats a les oposicions per accedir al cos de professors de secundària. Crec que una d’elles és inscriure’t a priori a l’illa on vols exercir, cosa que trob encertada.

Per altra banda, fa cosa d’un any el govern central va actualitzar la normativa que regula l’accés als cossos docents. Aquesta normativa va acompanyada d’un apartat de transició que permet durant quatre anys (si no record malament) a les administracions autonòmiques fer un tipus especial de prova d’accés. L’objectiu d’aquesta mesura transitòria, suposadament, és rebaixar el nombre d’interins. A efectes pràctics el que ha suposat és que durant aquest període de transició s’ha suprimit de les proves d’accés la part on s’havia de resoldre problemes, demostrant així el domini i les destreses matemàtiques (sense entrar a valorar si el tipus de problemes que es proposaven eren els més adients). Amb aquesta part vos podeu imaginar que no hi estic gens d’acord. I molt manco si el pretext per fer això és reduir la llista d’interins. Es redueix la llista d’interins si treus més places a oposició. Si fins fa dos convocatòries es treien 20 places i tornes a convocar 20 places (com la passada convocatòria) crec que seguim igual que abans, per molt que suprimeixis la prova dels problemes, que per altra part pot permetre l’accés a gent que no posseeix els coneixements necessaris.

Enguany s’han convocat 35 places i això sí és un avanç per reduir situacions d’interinitat. Per tant, crec que és just comentar tant les decisions que ens semblen dolentes com agrair aquelles que ens semblen bones.

Podríem escriure unes quantes entrades sobre si és necessari fer una revisió del tipus de proves que es fan per accedir al cos de professor de secundària, reflexions sobre el pes teòric i el real de cada prova, la formació que tenen i reben els membres del tribunal per avaluar coneixements pràctics i propostes didàctiques… però d’això ja en parlarem un altre dia.

Salutacions,

Félix.

PD: Sort a tots aquells que vos presentau enguany.

Diumenge va fer exactament un any que vaig escriure la primera entrada d’aquest blog. Acostumam a fer balanç quan es compleix una data assenyalada com per exemple l’aniversari o quan comença un nou any.

Una freqüència mitjana d’entrada cada aproximadament 9 dies han registrat quasi 400 visites des que varen posar el comptador. Crec que és un bon principi. Agrair tots el comentaris que he rebut fins ara (Xavi, Cesc, Maria Antonia, Susana, Miquel Capó, Joan Borras, Dani, Pep Lluís, Margalida Riera, Roger, Ferran Valles, Carme, Ricard i Jaume; esper no deixar-me ningú) i demanar-vos que continueu deixant les vostres opinions.

Me consta que sou uns quants més els que passau per aquest blog perquè de vegades m’heu fet comentaris en persona sobre qualque entrada. Doncs vos anim a que participeu a les entrades que vos agradin perquè quants més siguem millor, i els debats seran més enriquidors per tothom.

Per la meva part me compromet a continuar aquest blog amb noves entrades i intentant augmentar la freqüència d’escriptura (encara que durant els mesos del segon quadrimestre em quedi poc temps per dedicar-hi).

Hola. Avui he anat a cercar la penúltima entrega (crec) de la colecció “Desafíos Matemáticos“. Estic de feina fins a dalt però mai me puc resistir a obrir els llibres per qualque pàgina i pegar-los una ullada.

Un d’ells es titula “Mosaicos de Penrose y escotillas cifradas” de l’autor Martin Gardner, conegut sens dubta pels amants de l’anomenada matemàtica recreativa. He vist que un des seus capítols tracta els nombres negatius, dels quals ja hem estat parlant per aquí qualque ocasió (per exemple). M’ha semblat un capítol interessant i recomanable. Vos cit textualment tres coses:

El capítol comença amb un fragment de l’obra “A tale of Star-Crossed Lovers” d’Irving E. Fang:
“Mucho se nos parecen los de Negatierra.
Prefieren sus estudiantes las notas negativas.
Y trinan y protestan si sacan más de cero.
Nadie es Tomás (aunque sí Tomenos); y en esas tierras,
para el bolsillo es mascabo
ir de tiendas o comprar en el mercado.”

Després recull una rima escolar citada per l’autor W. H. Auden que diu:
“Menos por menos da más;
sin discusión así lo aceptarás.”

I finalment un acudit d’aquests tan dolents que feim els matemàtics:

“Esto era un individuo con una personalidad tan negativa que, cuando asistía a una fiesta, los invitados, mirando perplejos en torno a sí, preguntaban: ¿Quién se ha ido?”

Ja dic, un capítol interessant on, a més del que ja vos he dit, ens parla de vaques negatives i vaques fantasmes… i de situacions amb negatius que quan volem contextualitzar molt de pics no feim més que coses sense sentit.

Salutacions,
Félix.

Fa uns mesos vaig escriure una entrada al blog parlant dels videojocs educatius. Comentava que trob molt positiu que treguin jocs educatius que fomentin el gust per les matemàtiques i desitjava que en sortissin més d’aquest tipus. Idò sembla que aquest desitj no ha trigat massa en complir-se. De tipus general ja podem trobar “Brain Assist“, “Mind Quiz. Your Brain Coach” i “Brain Logic” (també conegut com “Dr Reiner Knizias Brainbenders” o “Brain Voyage“) que inclouen diverses proves amb nombres i de lògica; i específic de matemàtiques trobam afortunadament un joc nou: “Maths Play : Have Fun with Numbers” on podem trobar diverses proves on haurem de fer feines amb igualtats aritmètiques (8 : 4 + 5 = 9 - 4 : 2).

He vist que a la web oficial de Nintendo España encara no inclouen cap d’aquest jocs. No sé si ja hi són als establiments comercials però esper que la política d’aquesta filial sigui comercialitzar tots aquest jocs el més aviat possible.

Sautacions,

Félix.

Vaig aprofitar la festa d’ahir per llegir-me la normativa d’accés al màster i al doctorat (del 2007/08; com ara me la canviin m’empiparé molt), i ara que me l’he mirada, la cosa no pinta tan malament per als que tinguin part del programa de doctorat ja fet com ho contava fa uns posts (ho sento, me l’hauria d’haver llegit abans, en lloc de demanar informació a tercers, però amb aquestes coses oficials sóm com l’aigua i l’oli).

Pel que fa al màster, els estudiants amb estudis de doctorat complets o incomplets, poden sol·licitar el reconeixement dels crèdits corresponents als cursos i treballs d’iniciació a la investigació realitzats. Això significa que no cal anar convalidant assignatura per assignatura matèries similars (amb la qual cosa seria molt dificil passar dels 10 o 15 crèdits si fa molt que fereu les assignatures de doctorat), sinó que podeu demanar un reconeixement dels crèdits ja cursats. La direcció de la titulació (en el cas del màster de matemàtiques, la Comissió d’Estudis, presidida per qui us informa) decidirà la fórmula d’aquest reconeixement. La meva proposta serà que per cada crèdit de tipus A o B cursat al pla antic, es reconeguin 1.875 crèdits del màster fins a un màxim dels 45 que es poden obtenir per assignatures, i que els treballs de recerca conduents a la suficiència investigadora permetin reconèixer els 15 crèdits de Treball de Final de Màster. (Vull deixar clar que aquesta serà la meva proposta, i suposo que s’aprovarà, però fins d’aquí dues o tres setmanes no es reunirà la Comissió d’Estudis, per tant fins llavors no és segura.)

D’aquesta manera, una persona amb la carrera de 300 crèdits i que cursàs tots els cursos de doctorat que li tocaven només haurà de fer el treball de final de màster per tenir el màster, i una persona que completàs la suficiencia investigadora tindrà tot el màster reconegut a efectes de poder començar directament el doctorat. Crec que el Treball de Final de Màster no l’hem de salar amb assignatures, per això proposaré que només pugui convalidar-se per treballs d’investigació.

Ah, cosa important: almenys aquest curs (qui sap què passarà l’any que ve), per a la convalidació (i reconeixement) d’estudis FETS EN CENTRES ESTATALS no es cobren imports: vaja, que només heu de pagar pels crèdits que curseu de veritat.

Pel que fa al doctorat, els estudiants que ja tinguin la suficiència investigadora poden accedir-hi directament, i els que no la tinguin, han de completar 60 crèdits de màster, dels quals, com veieu, tots els corresponents a assignatures podran ser reconeguts o convalidats (i si el que es vol és fer una tesi, no ha de fer mandra fer el Treball de Final de Màster, si no és reconegut).

Crec que tots aquells que començareu el programa de doctorat fa uns anys i no completareu la suficiència investigadora, teniu una oportunitat amb el màster per, amb poc esforç de temps i doblers, (a) obtenir un títol oficial de màster, i (b) garantir-vos el dret d’iniciar el doctorat si qualque dia us en fa ganes. Jo de vosaltres aprofitaria enguany: calen 10 estudiants matriculats a assignatures del màster per a que aquest s’imparteixi i per tant pugueu demanar reconeixements i convalidacions. Enguany, amb un poc de sort hi arribarem, però sóm bastant pessimista a mig termini…. Ah, i si voleu demanar reconeixements etc, us heu de preinscriure durant el termini de preinscripció.

Un dia d’aquests penjaré a la plana principal de Xeix un document d’informació sobre el màster.

Veig que en Louis de Branges acaba de penjar aquest mes d’abril una nova ‘demostració’ de la Hipòtesi de Riemann i una nova ‘demostració’ de la conjectura del subespai invariant a la seva plana web. Al 1964 ja va publicar en el Butlletí de l’AMS una demostració falsa d’aquesta darrera conjectura, i des del 2000 que ha anunciat 4 o 5 demostracions, fins ara totes falses, de la hipòtesi de Riemann. L’ha encertada aquesta vegada? Qui sap. Quan el 1984 va anunciar que havia demostrat la conjectura de Bieberbach, no s’ho va creure ningú (ja s’havia creat fama), i va necessitar explicar-la amb tot el detall durant tres mesos al Seminari de Teoria de Nombres de l’Insitut Stéklov de Moscú, i que els vespres els membres del grup de recerca d’allà anassin omplint els detalls en els seus arguments, per a que fos finalment condiderada correcta. (Incidentalment, a una foto de família dels membres d’aquell seminari, tots típics matemàtics de països de l’Est de l’època amb pintetes molt tristes, publicada al 87 o el 88 en un article al Mathematical Intelligencer, un dels que hi sortien era clavadet a mi, la qual cosa va ser motiu de molta conya als taulers d’anuncis de la Fac. de Matemàtiques de la UB; cal dir que en justa venjança per bromes similars que jo havia gastat.)

El problema dels treballs de Bieberbach és de fet dos problemes: primer, les tècniques matemàtiques que fa servir les ha desenvolupat ell, estan bastant enfora del corrent principal de l’àrea, i poca gent les domina; i segon, en lloc de mirar d’ajudar al lector a entendre les seves demostracions, deixa sense fer tots els detalls, de manera que cada frase pot costar una pàgina justificar-la, quan no és falsa directament. Per aquest motiu (i els precedents) no troba revista que accepti iniciar el procés de revisió dels seus articles per publicar-los.

Aquest darrer és un defecte on és fàcil de caure-hi quan se és jove: donar tant pocs detalls com sigui possible (pensant que si dones molts detalls, els lectors diran “mira aquest, si necessita explicar com es dedueix aquesta demostració és perquè no domina prou la matèria: als que en sabem de veritat no cal que ens donin tants detalls!”). Hi ha autors a qui sembla que els faci ràbia que el lector no s’hagi de currar cada demostració! (Justament estic estudiant un llibre de filogenètica que em fa aquesta impresió, i m’empipa molt, creieu-me). Creia que quan hom arriba a una edat aquesta vanitat s’esvaïa, però amb de Branges, a punt de fer els setanta-cinc, sembla que això no s’ha complert.

Això sí, mirau l’edat: setanta-cinc i encara està demostrant la hipòtesi de Riemann! Qui hi arribàs!

Aquests dies que ens arriba la notícia de la mort de n’Edward Lorenz, que va popularitzar la idea que l’aleteig d’una papallona pot crear un huracà a l’altre punta de món (tot i que m’agrada més el conte “El so del tro” de Ray Bradbury, on en un viatge al temps dels dinosaures uns “turistes temporals” trepitgen una papallona i quan tornen troben el seu món canviat; en Richard Corben en va fer una versió en còmic esplèndida), cercant un article en el número d’aquest abril de la revista Oryx els meus ulls hi han topat en un article de William Laurance i col.laboradors, “Does rainforest logging threaten marine turtles?”. En ell donen dades que mostren que la tala massiva d’arbres al Gabon posa en perill d’extinció les tortugues marines de la zona. La tala d’arbres matxaca la població de tortugues marines? Doncs sí: els arbres es transporten per mar, milers es desfermen i van a parar a les platges on les tortugues marines solen posar els ous, impedint-les l’accés a la part alta de la platja on haurien de posar els ous de manera segura, o directament impedint-les posar ous. Com a conseqüència, algunes poblacions de tortugues “leatherback” estan desapareguent a marxes forçades.

Qui pot mantenir encara que els nostres actes no poden tenir efectes catastròfics i insospitats en aquest món tan poc lineal?

Aquests dies haureu llegit a la pàgina principal de Xeix que han concedit el premi Abel, el que vol ser el Nobel de les matemàtiques, a J. Tits i J. Thompson. És el primer cop que el premi Abel guardona treballs purament algebraics (el primer va ser Serre, i aquest home ha fet de tot, no compta), estic molt content. A Thompson el vaig estar maleïnt gairebé durant tot un curs, perquè una de les seves obres mestres (el teorema de Feit-Thompson: en versió light, tot grup simple finit d’ordre imparell és commutatiu) se’n va dur gairebé un trimestre de l’assignatura d’Algebra no commutativa de cinquè: una demostració de 255 pàgines per reducció a l’absurd. Crec que per aquí el vaig mig explicar un any a història de les matemàtiques contemporànees, no n’estic segur.

En tot cas, el meu veí de blog Xavi segurament apreciarà més la conjectura de Feit-Thompson: no existeix cap parella de nombres primers i diferents tals que divideix .

Aquesta ocasió vos parlaré d’un anunci que estan emetent actualment per la televisió. Es tracta de l’anunci de Movistar on volen remarcar que les cridades entre usuaris d’un mateix operador telefònic surten més barates. Segons ells si ets de Movistar, com que n’hi ha més gent, pots trucar a millor preu a més gent. No vull valorar aquesta premissa, encara que trob que pot ser interessant.

El que me va cridar l’atenció és la següent imatge:

Es suposa que aquestes piràmides les han format amb tants de mòbils com clients té cada operador telefònic. Per tant, si consideram que 1 mòbil és la nostra unitat, el volum de les piràmides és igual al nombre de clients. I ara és quan les coses no em quadren.

De fet, sense saber molt de matemàtiques un pot percebre clarament que a la piràmide blava (22’8) n’hi ha molt més mòbils que dues vegades el de la piràmide taronja (11).

Si miram la imatge podem dir que les piràmides quadrangulars són semblants (mateixa forma, encara que no tenguin la mateixa mida). Sabem que els poliedres semblants, on el seus costats estan en raó k, tenen un volum en raó k³.

L’errada de la companyia Movistar (dic errada per no pressuposar intenció de manipular la representació de la informació) és pensar que el nombre de clients (volum) ve determinat només per les altures de les piràmides (guardant una raó k, igual que els costats).

Pensant sobre això m’ha vingut tot un torrent d’idees per fer activitats a classe a partir d’aquest anunci. La veritat és que no tenc temps per dedicar-me a escriure-les. Però si pensau una mica vos sorgiran de tot d’una: raó, proporcionalitat, semblança, cossos geomètrics, volums, representació de la informació, mesura, gràfics, estimació i errors…

Per posar molt breument alguns exemples (i molt desordenats). Podem imprimir la imatge i fer que els alumnes mesurin el costat de la base i l’altura de les piràmides sobre el paper (o no imprimir i contar píxels amb un programa de dibuix). Amb això ja estam treballant la mesura i l’estimació. Després podem demanar que calculin el volum de la piràmide. Podem demanar a quina escala estan representades les piràmides (tenim la dada del volum real). Amb això treballam volums i escales. Una vegada tenim totes les dades podem organitzar-les amb una taula i estudiar les raons de proporcionalitat de les dades experimentals amb les dades reals. Podríem ara fer feina amb l’error de les estimacions. I segueix la llista de possibilitats.

A més anirien sortint qüestions per investigar: per exemple que les dades de clients que ens donen no es corresponen amb els volums reals. Podem demanar llavors que representin correctament les dades amb piràmides i comparar-les amb les de l’anunci. I si féssim totes les piràmides amb la mateixa base (mateixa forma i mida)? I si en lloc de piràmides empram prismes (cons, esferes, …)?… O també podríem mesurar un mòbil i calcular quina altura real tendrien aquestes piràmides i analitzar si la representació de la imatge s’ajusta a aquestes dades (tenim la referència de l’home)…

Si qualcú s’anima a preparar unes activitats i les vol compartir estarem tots encantats.

Salutacions,

Félix.

PD: Una altra cosa que crida l’atenció és que només aquest tres operadors tenen més clients que habitants té el país.

Podem posar el següent problema per fer reflexionar sobre les integrals (per exemple a segon de Batxillerat):

Volem trobar la primitiva de la funció Tg(x)·sec²(x)

Per una part, fent el canvi de variable u=Tg(x) tenim (feu clic per veure la imatge) :

Per altra banda, si feim primer unes transformacions trigonomètriques i després el canvi u=cos(x) tenim (feu clic per veure la imatge):

Com pot ésser que la mateixa integral doni resultats distints?