Σ Blog

Es pot viure sense televisió? Encara que pareixi increïble, sí.

Ja fa ben bé un any que no veig la televisió. La raó, ben senzilla: fa un poc menys d’un any que canviat de casa. Quan vaig haver d’arreconar les coses per empaquetar-les i transportar-les a la nova casa vaig veure que la televisió que tenia (una Philips de 29 polsades amb tub catòdic) havia fet una taca a la paret blanca de color negra. Vaig provar de llevar-la però no hi ha haver manera. Després de fer el trasllat vaig proposar a la meva al·lota de no encendre la televisió per a què no tornàs a passar el mateix i comprar-ne una de plasma o LCD que no emetien cap mena de substància que tacàs la paret, i ella hi va estar d’acord. Les despeses d’una casa nova són moltes i després d’un temps vàrem veure que no ens podien comprar la tele nova (que bona costava devers uns 600 €), de manera que vàrem descartar aquesta adquisició.

Al principi era un poc avorrit, sobretot al principi que no teníem ni corrent, ni telèfon ni tele. En aquest període vaig començar a llegir més que mai, tant literatura de novel·la com de matemàtiques, i a fer un poc més d’esport. Però no ens enganyem, era avorrit. Després de que ens posassin el telèfon (i de passada internet), la cosa va millorar molt substancialment: vàrem substituir el veure pel·lícules a la televisió el vespre per veure-les al monitor de l’ordinador portàtil. I de dia, m’entretenia amb alguna neura de les meves

De fet no només vaig substituir la televisió per l’ordinador. També vaig substituir-la per la ràdio: després de dinar tenia el costum de geure’m al sofà i mirar alguna cosa per “desconnectar del món” (els documentals de La 2, la novel·leta de la TV3, Saber i ganar, etc.). Quan em vaig quedar sense televisió, tot d’una llegia o feia qualque cosa, el que implicava no descansar. Va ser llavors que vaig encendre la ràdio. I me vaig enganxar a un programa que recomano: Esto me suena. És un programa fresc.

Cada vegada més ara me n’adono que estic millor sense televisió i que no en vull. M’estalvio tota la pressió mediàtica, totes les imatges impactants i un fotimer de publicitat. Home, és una llàstima no poder veure la Fórmula 1 i algun altre programa: alguna desavantatge ha de tenir Bé, en definitiva, es pot viure sense televisió. En teniu una prova.

Per fi, després d’un any d’esforços i nirvis  i després d’un més d’agost, on m’he passat 10 hores al dia mecanografiant la memòria, a la fi he acabat el màster de Matemàtiques. Avui he fet la presentació del meu Treball de Final de Màster (15 crèdits ECTS), la qual han escoltat el tribunal format per en Xesc Rosselló, en Jaume Casasnoves i en Biel Cardona. Ara hauré d’esperar el veredicte (i.e., nota) però per la meva part ja he acabat.

El balanç és positiu: he après bastanta Teoria Geomètrica de Grups, com s’escriu a grosso modo un article (en part per l’assignatura Tècniques de Recerca que he cursat) i què n’és de dura l’investigació (no m’imagin fer un doctorat), sobretot si s’imposen terminis. Però també he après que són amb els terminis que un es veu obligat a inspirar-se i a trobar alguna cosa publicable (ratificant aquella dita de “la necessitat és la mare de tots els invents”). De fet, va ser la necessitat de què no me caducassin els crèdits de les assignatures de doctorat (que havia començat però mai acabat) i els rumors que el màster de Matemàtiques només es faria amb 15 persones matriculades (el que feia probable que només es fes enguany) el que va fer que m’hi matriculàs.

El que m’és m’ha agradat és triar jo el tema (el problema de la paraula per a grups via Teoria Geomètrica de Grups), i no demanar-lo a un grup d’investigació de la UIB. És una feinada però s’aprèn moltíssim.

Agraesc a en Xesc les seves hores llegint els meus esboços, en Pep Burillo per  haver vengut de Barcelona i detectar un error garrafal, i, sobretot, a la meva família per haver-me sofrit pacientment.

Dilluns, dimarts i dimecres vàrem fer a l’Institut la Setmana Intercultural (a proposta del departament de Socials). Es tracte de què cada curs elegia un país (normalment perquè algun alumne d’aquest curs hi havia viscut o nascut) i cada professor preparava material sobre aquell país de la seva assignatura el dilluns i dimarts (per exemple al dept. de Matemàtiques es va proposar la comparació de la població entre Mallorca i el país en qüestió, la superfície, relacions entre les diverses monedes, etc.) i dimecres s’exposava.

Amb els meus alumnes de 3r de diversificació (que per cert vàrem elegir Alemanya) vaig fer un poc de tot: des de comparació de superfícies i poblacions i representació dels climes de les principals ciutats fins a banderetes per penjar i esquemes sobre les principals àrees naturals, …. Al final va sortir molt bé i encara que no vàrem guanyar cap dels tres premis, n’estic molt orgullòs. A més puc dir que tots els alumnes (de l’institut) es varen portar molt bé i que hi va haver molt de nivell.

Bé, al que anava: hi va haver un estand del Marroc que va causar sensació. Dintre de les activitats hi havia un taller d’escriptura àrab, on na Fatijah (de 1r) escrivia en àrab la frase que un volia. I na Sabah (de 3r) feia henna. Jo no vaig poder resistir la tentació i vaig escriure’m al braç el meu nom (Henna sense aixugar-se i Henna una vegada dutxat)

Això va fer que volgués saber més sobre la cultura àrab. Me va donar la sensació d’integrar-me (d’una manera molt supèrflua, per suposat) dins una altra cultura i vaig pensar quants de nosaltres encuriosim als estrangers que vénen a Mallorca amb la nostra cultura com aquella experiència ho va fer a tots els alumnes que visitaven l’estand. Potser ens faci falta no tant imposar una cultura sinó despertar l’interès de les persones respecte d’aquesta. No m’enteneu malament, no dic que no haguem de defensar la cultura, però moltes vegades s’imposa i això no està bé. A més, moltes vegades també els que aboguen per imposar-la, no tenen gaire (o gens) coneixements sobre les altres. Abans d’exigir que els altres coneguin la nostra cultura, potser hauríem de voler conèixer les altres.

+

Això

Fa un temps vaig imaginar com seria un ordinador quimèric. Doncs a títol informatiu, he descobert avui de casualitat que existeix.

Bravo la imaginació

Voldria comentar algunes coses:

• En primer lloc, hem de destacar el gran pronunciament (és ironia) del Sr. Ratzinger que amb to diví (qui sinó el podia tenir!) ha anunciat que el judici d’en Galileo Galilei va ser “racional i just“. Salvant les distàncies, segurament d’aquí uns anys hi haurà algun que altre que dirà que els judicis que Guantànamo varen ser també racionals i justos. Ah! no, que no hi va haver judicis
• En segon lloc, hem de celebrar que el COE hagi retirat la iniciativa de posar lletra a l’himne espanyol. No vos heu demanat per què el COE, i no algun dels partits polítics que seria el més natural, ha volgut posar una lletra a un himne que no en té? Qui és n’Alejandro Blanco? A mi me sona a alguna mà negre (sobretot una de dreta). Hauríem d’estar orgullosos de tenir un himne sense lletra (així tothom pot interpretar-lo com vulgui; si és que hem d’estar orgullosos de tenir himne). Estic molt content que com a mínim hagin fet cas a les crítiques i hagin retirat l’himne. La llàstima és que les crítiques es centraven en la lletra i no en el perquè de la iniciativa
• Ahir hi ha haver una decissió del Parlament europeu que demanava que es prohibís que els infants anassin amb mocador a l’escola. És una opinió personal però això me pareix patètic. Alerta, no defens aquells qui obliguen a posar-se mocador a les persones. Ni molt manco. Defens la idea que es pugui elegir dur-lo posat. Per què hem d’obligar que una persona es llevi el mocador quan el vol dur? Faríem el mateix amb una velleta que duu un mocador per tapar-se el cap? I amb un al·lot que duu gorra? Per mi simplement és una manera de vestir. Crec que el Parlament europeu no farà pròximament un pronunciament sobre els nins i les gorres, o sobre les deportives en dies que no tenim gimnàsia…. (o sí!)

Tothom sap que en matemàtiques bàsiques dos segments són perpendiculars un amb l’altre si formen un angle recte. Ara mateix no vull discutir què és un angle i les possibles generalitzacions a altres geometries o línies corbes. Ara només vull discutir el concepte de perpendicular (que sorprenentment podem tenir sense la definició d’angle)

Tothom sap que una generalització de perpendicularitat és la de ortogonalitat (producte cartesià en un espai vectorial, etc.). L’altre dia vaig estar pensant una definició alternativa. Deixeu-me que la motivi

En la geometria euclídea 2D, donat un segment AB, un segment perpendicular (que caurà a la mediatriu bisectriu del segment) V serà tal que qualsevol punt x de V estarà a la mateixa distància de A que de B (extrems del segment inicial)

Això també passa a la geometria euclídea 3D: donat un segment AB, tenim un pla de segments perpendiculars a AB que també compleixen que qualsevol punt x d’un segment qualsevol del pla perpendicular a AB dista igual d’A que de B

Fins i tot a l’esfera, si dibuixam un segment AB, tenim que un segment perpendicular a AB està sobre la mediatriu bisectriu i per tant també compleix la propietat

Per tant, pareix que podríem generalitzar i donar la següent definició:

Definició: Sigui X un espai mètric. Siguin a, b dos punts de X qualssevol. Un segment [a,b] és qualsevol aplicació:

• \phi: [0,1] –> X que sigui contínua
• \phi(0) = a, \phi(1) =b
• per a qualsevol x de \phi (o sigui qualsevol x tal que existeixi t tal que \phi(t) = x), d(x, a) i d(x, b) siguin mínimes (o sigui no existeixi cap y de X tal que d(y, a) < d(x, a) o bé que d(y, b)<d(x, b)) d(a, b) = d(a, x) + d(x, b)

Pareix que aquesta seria una bona definició de segment, però em podríem admetre d’altres. És únic [a, b]? Perquè sinó hem de canviar la definició!
Definició (alternativa de ortogonalitat; li podríem dir definició de mediatriu bisectriu): Sigui X un espai mètric. Siguin a, b de X dos punts qualssevol i [a, b] un segment seu. Direm que [c, d] és mediatriu de [a, b] sii per a tot x que pertanyi a [c, d], d(x, a) = d(x, b)

Pregunta: quan la definició alternativa dóna el mateix concepte que el del producte escalar? A R^n? Penseu-hi!

PS: Potser no contesti als comentaris fins d’aquí uns dies (vacances!)

Analitzant la meva darrera entrada (bé ja és la penúltima!), me n’he donat compte que un tal Biel Bibiloni (que no conec de res) m’enllaçava: http://bibiloni.cat/blog/bloguistes.htm.

Furgant per la seva pàgina web he vist que l’enllaç era d’una secció dedicada a la defensa de la paraula blog envers de bloc (per denotar el que en anglès es diu weblog o simplement blog) i les raons que donava per això.

M’ha convençut. Bé, de fet ja no m’agradava l’ús que tenia bloc entre els internautes (trobava que s’havia de respectar l’etimologia i l’ús distint de significats) però no sabia que el Termcat l’hagués normativitzat.

Vos recoman que llegiu la referència, encara que no estigueu d’acord.

L’altre dia en Jaume va publicar una eina per saber les estadístiques del blog. Avui m’he entretengut un poc mirant els resultats. Un dels fets que m’ha sorprès més és que som el primer en nombre de visites. I per a que quedi constància les vos mostr:

La mala notícia és que no estic molt allunyat de la resta (només me separen 2 punts d’en Xesc!. Ui!). Res a dir si reconeixem que som quatre moixos escritors de blogs

De casualitat, avui he vist que al BOE s’ha publicat un concurs de mèrits per a la provisió de llocs d’assessors tècnics a l’exterior en l’àmbit d’educació. He mirat la convocatòria per damunt, la qual demana com a requisits indispensables que es domini l’idioma o els idiomes oficials dels països on vol anar l’assessor tècnic (francès a França, anglès i suec a Suècia, etc.)

M’ha sobtat que Andorra no té cap prerequisit. Jo recordava que Andorra té el català com a (únic) idioma oficial (!)