Σ Blog

Fa uns dies que es va publicar un estudi de projecció demogràfica de l’INE, del qual s’han fet ressò la majoria dels mitjans de comunicació. El resum que n’han fet aquest mitjans ha estat que “la població [espanyola] major de 64 anys es duplicaria en 40 anys i passaria a representar més del 30% del total”, en concret el 31,9%, mentre que la població d’entre 16 i 64 anys disminuïria en un 18,4%. Segons això, l’any 2049, per a cada 10 persones en edat de treballar hi hauria 9 persones de menys de 16 anys o de més de 64 anys [1] [2]. Aquest informe ha precedit a la proposta del govern d’augmentar l’edat de jubilació als 67 anys per manternir el fons de les pensions de jubilació amb superàvit - també s’ha proposat, encara que no se n’ha parlat tant, d’augmentar el temps de cotització a més de 15 anys [3].

Cal plantejar-se algunes reflexions sobre aquest tema. Si realment aquest informe està en el cert (potser d’aquí 30 anys estam tots morts! ), hem d’assumir un progressiu envelliment poblacional (una piràmide invertida de població). I si realment volem mantenir l’actual sistema de pensions podem fer, segons la meva humil opinió, un parell de coses:

 Intentar tornar a tenir una piràmide poblacional sana:

• Que vengui gent jove de fora (o sigui, fomentar la immigració): El problema que es corre és fomentar la immigració il·legal: si una persona no cotitza a la Seguretat Social, tampoc serveix de gaire que vengui per a aquest propòsit. D’altra banda, les feines que realitzen les persones nouvingudes tenen poc valor afegit (és a dir cobren poc; feines manuals, que no requereixen cap tipus de preparació, feines que tothom pot fer (però que ben pocs volen fer)) el que fa que les quotes a les Seg. Social augmentin poc.
• Que se’n vagi gent vella (o de certa edat) a altres països a cercar fortuna (com abans; si l’actual crisi continua, podria passar com en el segle passat amb les emigracions espanyoles a les Amèriques i a Alemanya): D’aquesta manera hi hauria menys gent a qui manternir. Aquesta pareix una solució poc viable, doncs la cultura de quedar-se al país predomina a Espanya.
• Formentar que les dones tenguin més fills: Pareix una política encertada. Però si no s‘augmenten els estímuls (llegeixi’s es disminueixen els problemes) per a què les dones tenguin fills, això pareix un voler i no poder.

Pujar els impostos

•  Fer que tant els ciutadans com les empreses paguin més impostos. Als països nòrdics quasi es grava un 50%. Per aquesta raó la política social és omnipresent. Aquí es vol fer el mateix sense que l’estat tengui ingressos (recordeu que la llei de depedència es va aprovar sense fons clars….)

Tot això està molt bé, però totes aquestes solucions són solucions quantitatives, no qualitatives. M’explic: no farien falta tantes persones fent feina per a mantenir a les persones depenents si les persones que fessin feina, cobrassin més. I això passa per fomentar l’ocupació de qualitat, d’alt valor afegit. I com s’aconsegueix això? Diuen que es fa fomentant l’R+D+i perquè aquesta genera molts d’ingressos. Però realment què és la R+D+i? És potenciar el coneixement, és intentar potenciar la formació. La formació és la clau. Una persona que transforma un coneixement en un servei està fent innovació. Està clar que això és difícil de fer, sobretot tenir grans innovacions (per exemple, la innovació en els airbags dels cotxes), però no importa anar molt alluny per veure aplicacions de coneixements que donen ocupació (un químic quan fa controls sanitaris, o un biòleg quan analitza l’estat d’un ecosistema, un missè quan posa una demanda).

És el coneixement que ens fa poderosos. Poderosos per poder aplicar-lo a alguna situació innovadora o simplement donar el servei de transmetre aquest coneixement. Això ho saben els professors de repàs: ells cobren per una transmissió de coneixement. La formació produeix una feina.

Ara bé, el panorama no és gens bo: cada cop més els joves abandonen els estudis més prest i les universitats es buiden. Per tant, cada cop els joves estan més poc formats. Això fa que els joves, en general, facin feines de poc valor afegit: un cas paradigmàtic seria la feina de peó d’obra. Aquestes feines estan molt subjectes a canvis econòmics conjunturals (crisis, expedients de regulació, millora de maquinari). Penseu què hauria fet la secretaria després de què li substituïssin la màquina d’escriure per l’ordinador si no s’hagués format (el que ara es diu reciclar)!

I si encara es potenciassin les sortides de les persones que no tenen vocació per estudiar cap a feines manuals, almenys s’aconseguiria ocupar a una borsa de població determinada. Estic pensant en la Formació Professional: quants al·lots i al·lotes estan perdent 2 o 3 anys de la seva vida aguantant fins a 4t d’ESO fins que poden anar a fer un mòdul de grau mitjà? Quants de vosaltres teniu un alumne a classe que no vol fer ni desfer res i que el dia de demà acaba pintant-vos la paret o adobant-vos l’endoll de casa teva? Per què ens obstinam a tenir “caps pensants” en la societat i no a valorar cada persona per la seva capacitat? Hi ha persones amb capacitats més manuals i d’altres més intel·lectuals i les dues tenen el mateix dret de potenciar la seva creativitat…. a quin institut s’ensenya ganxet com a assignatura? La persona que li agrada el ganxet podria arribar a ser una gran modista a la llarga…. (vegeu el vídeo “Do schools kill creativity?” de Sir Ken Robinson)

Potser m’estic desviant del tema, però penseu-hi, la formació és la clau. La formació. El saber pel saber. I si també serveix per a cobrar una pensió de jubilació més que millor

Avui s’ha entregat el Nóbel de la Pau al Senyor Obama. Només dir que estic totalment en contra d’aquest fet: en primer lloc, els premis nóbel s’entreguen pels fets que una persona ha fet. Segons la pàgina oficial dels premis nóbel, el premi l’ha rebut Obama “pels seus esforços extradordinaris per a enfortir la diplomàcia internacional i la cooperació entre les persones”. Quina? Què ha fet? Penseu que encara no ha tengut temps de fer res (ni com a home ni com a president; fa tot just 1 any que és president dels Estats Units d’Amèrica) per a entregar-li aquest premi.

Si repassem la seva llista de contribucions tenim:

• el desmantellament de Guantánamo. En un futur, ja que encara continua existint. A més, els pressos envers d’alliberar-los (ja que no se’l va jutjar i per defecte de forma, se’l ha d’alliberar i fins i tot compensar), se’ls dispersa per tot el món.
• implicacions en dues guerres: una a Iraq i l’altra a Afganistan. De la primera ha enunciat que té intenció de sortir-hi (sempre en un futur) però de la segona, encara hi vol ficar més soldats (uns 17000 si no record malament).
• reformar la legislació d’EUA per a què “tothom” tengui la sanitat pública. El tothom és entre cometes, perquè simplement vol crear una assegurança pública que asseguri aquelles persones que no tenen recursos. Les que tenen recursos, pagaran les seves assegurances privades (si volen). A anys llum d’Espanya on tothom té dret a la Seguretat Social.
• Tampoc està fent res per a què la Cimera de Copenhapen vagi bé (i així firmem tots un bon acord sobre l’efecte hivernacle)

Bé, res que un president “normalet” no pogués fer. Però com que és d’EUA tothom ha de dir “yes, we can” (llegeixis “amén, amén”). Pareix que el millor que podria fer el Sr. Obama seria no acceptar el premi, sobretot tenint en compte el seu capital personal, el que seria un acte d’humilitat important…. però això pareix impossible.

Només un apunt: seguint l’entrada d’en Guillem, heu de veure aquest vídeo.

Avui vull fer una reflexió simple: estic d’acord en què es fomenti el transport públic i que ens posem medalles que ara som més ecològics perquè tenim no sé quants quilòmetres de carril bici, però hi ha uns certs emperons que hauríem de tenir en compte:

• Pensar on posam els carrils bici: resulta kafkià que per a posar un carril bici a les Avingudes on passen de mitjana unes 50 bicicletes al dia, es suprimeixi un carril per als cotxes, amb el consecuent caos circulatori (tècnicament retencions). Crec que potser resultaria més pràctic fer-lo just a 50 metres, en els carrers secundaris. D’aquesta manera els qui voldria anar en bici, aniria en bici i el qui voldria anar en cotxe, en cotxe. A més els de les bicis no es menjarien (respirarien) els fums dels cotxes. Això per no parlar de com es fan: tot just aferrats a les parades del bus (alerta peató que t’emvestesc!) i amb intermitències (carrils bici que continuen metres més enllà)
• Posar pàrking bici. Sense lloc on aparcar la bicicleta, la gent no crec que empri molt el carril bici. A no ser per anar del trabajo a la oficina y de la oficina a casa, si vols anar, per exemple de compres, on aparques la bici. Record que fermar-la a una farola o a una senyal de trànsit es pot multar.
• Per fomentar l’ús es podria crear una iniciativa similar a la BiCiNg de Barcelona: els ciutadans es fan una targeta anual i poden agafar diferents bicicletes que estan aparcades a pàrkings especials. Aquí s’ha pretès fer una cosa similar llogant per hores bicicletes que hi ha als diversos pàrkings subterranis de Ciutat, però, s’imposa que com a màxim l’hagis de tornar a les 22:00 (el pàrking tanca). Les de Barcelona es poden tornar quan un vol.

Res, que com tot, me dóna la sensació de què es fan les coses amb els peus.

Fa dies i dies que surt la notícia que fa 40 any que l’home va trepitjà la Lluna. S’organitzen diverses conferències arreu del món, les televisions rememoren l’efemèride, es creen pàgines web oficials amb tota la informació que es disposa sobre el tema i, fins i tot, la NASA ha recuperat els vídeos originals de l’aterratge lunar.

Bé, doncs fa només 142 dies, el 28 de febrer de 2009, que 5 persones (4 al·lots, de 2n de Batxillerat, i un profe) de l’IES la Bisbal varen aconseguir llançar una sonda metereològica fins a 30 km d’altitud i fotografiar l’estratosfera, com a part d’un projecte de taller de l’assignatura de Tecnologia. En la pàgina oficial de Meteotek08 (http://teslabs.com/meteotek08/) teniu tota la informació i teniu una nota de prensa oficial. Amb fotos, vídeos, i tot el material que varen fer servir i el procés de muntatge (64 pàgines).

Sincerament crec que és una passada aquest fet, el qual posa de manifest que amb pocs doblers (no sé què els costaria al final, però sé cert que molt menys que els milions i milions d’euros que hi dediquen la NASA o la AEE) un pot anar a l’espai.El més important d’aquest fet és que democratitza anar a l’espai: tothom que vulgui pot reproduir l’experiment i llançar la seva pròpia sonda i treure les seves pròpies dades. Perquè en un món on t’ho donen tot mastegadet, està bé, de tant en quant, fer els teus propis experiments i treure les teves pròpies conclusions (el que en castellà en dirien hacer tus pinitos).  A més, no teniu excusa: els documents estan disponibles sota llicència GPL versió 3 i FDL.

Estic realment emocionat perquè encara hi ha un espai on les persones normals i corrents poden fer la seva. Serà vera allò de què l’”espai és l’última frontera” [1][2][3]. Encara no hi ha massa normativa sobre el tema de llançaments d’objectes a l’espai i ho hem d’aprofitar abans de què passi el mateix que està passat ara amb internet (i el que ha passat amb altres milions de coses: la regulació de manca de llibertats per part dels estats).

Ara l’únic que ens queda és imaginar un nou repte. Què tal anar a la Lluna!…. Pot ser el primer pas del pel què es podria dir com spacehackers (no confondre amb hackerspace) [4][5][6]. Ja ho veurem d’aquí 40 anys

PS: Per fer-ho, necessitarem uns mètodes més professionals que aquests, aquests altres.

PPS: Fa poc que vaig veure una pel·lícula a la tele sobre un al·lot d’un poble que va llançar un coet i que quan va ser major va ser contractat per la NASA. Algú se’n record del títol de la peli?.

Dilluns, dimarts i dimecres vàrem fer a l’Institut la Setmana Intercultural (a proposta del departament de Socials). Es tracte de què cada curs elegia un país (normalment perquè algun alumne d’aquest curs hi havia viscut o nascut) i cada professor preparava material sobre aquell país de la seva assignatura el dilluns i dimarts (per exemple al dept. de Matemàtiques es va proposar la comparació de la població entre Mallorca i el país en qüestió, la superfície, relacions entre les diverses monedes, etc.) i dimecres s’exposava.

Amb els meus alumnes de 3r de diversificació (que per cert vàrem elegir Alemanya) vaig fer un poc de tot: des de comparació de superfícies i poblacions i representació dels climes de les principals ciutats fins a banderetes per penjar i esquemes sobre les principals àrees naturals, …. Al final va sortir molt bé i encara que no vàrem guanyar cap dels tres premis, n’estic molt orgullòs. A més puc dir que tots els alumnes (de l’institut) es varen portar molt bé i que hi va haver molt de nivell.

Bé, al que anava: hi va haver un estand del Marroc que va causar sensació. Dintre de les activitats hi havia un taller d’escriptura àrab, on na Fatijah (de 1r) escrivia en àrab la frase que un volia. I na Sabah (de 3r) feia henna. Jo no vaig poder resistir la tentació i vaig escriure’m al braç el meu nom (Henna sense aixugar-se i Henna una vegada dutxat)

Això va fer que volgués saber més sobre la cultura àrab. Me va donar la sensació d’integrar-me (d’una manera molt supèrflua, per suposat) dins una altra cultura i vaig pensar quants de nosaltres encuriosim als estrangers que vénen a Mallorca amb la nostra cultura com aquella experiència ho va fer a tots els alumnes que visitaven l’estand. Potser ens faci falta no tant imposar una cultura sinó despertar l’interès de les persones respecte d’aquesta. No m’enteneu malament, no dic que no haguem de defensar la cultura, però moltes vegades s’imposa i això no està bé. A més, moltes vegades també els que aboguen per imposar-la, no tenen gaire (o gens) coneixements sobre les altres. Abans d’exigir que els altres coneguin la nostra cultura, potser hauríem de voler conèixer les altres.

Si voleu saber què va passar realment amb la crisi financera d’EUA, mireu:

Com ja sabeu, ara esteim en crisi. I pareix greu: a EUA, injecten no sé quans de miliards de dòlars, compren el deute dels bancs, nacionalitzen certs bancs (vol dir paguen els seus deutes), etc. A la UE, injecten no sé quants de miliards d’euros, baixen els tipus d’interès coordinadament amb els altres bancs centrals de tot el món, garantitzen els dipòsits, ….

Només dues reflexions: 1) Tot això crec que té l’efecte contraproduent d’alimentar la psicosi de la crisi (si es fa tanta cosa, és que realment la crisi és major del que creiem, poden pensar els inversors…) i 2) on s’és vist que els governs d’EUA comprin el deute dels bancs?. Quin govern faria això amb un altre tipus d’empresa (vos imaginau el govern català comprant el deute de Caprabo?). Jo no.

Llanç una pregunta amb transfons filosòfic:

El teorema de Gödel ens diu que hi ha coses que no podem demostrar en un sistema formal de primer ordre. Entre elles, si un programa arbitrari s’atura o no.

Creis que el nostre cervell té una estructura de primer ordre? O per contra hi opera una altra tipus de lògica: d’ordre major, lògica borrosa, lògica “genèrica” derivada de la teoria de categories, etc.?

Trobau que hi hagi qualque raó “objectiva” a favor i en contra?

Jo crec que no. Un argument podria ser que podem intuir si acaben o no els programes, encara que no ho poguem demostrar. Un altra seria que encara que un problema no tengui solució en un sistema formal de primer ordre, sempre pareix que la volem trobar (vegi’s [1] i [2] - l’intent de Woodin al cas de la Hipòtesi del Continu; són articles per llegir per damunt per saber de què van els progressos, no per intentar entendre totes les passes, en la meva opinió).

L’altre dia llegint un llibre, vaig veure aquest que definia el mcd(a,b) com “el màxim comú divisor estrictament positiu de a i de b si a i b eren tots dos distints de zero i 0 altrament”.

Me va sorprendre aquesta definició i vaig intentar justificar-la (òbviament el cas que algun dels arguments fos zero) de dues maneres:

1. Amb la definició de divisor comú

Donats , podem definir que c és un divisor comú de a i de b c és un divisor de a i c és un divisor de b simultàniament, i.e. i per alguns (nota: aquesta és la definició més general de divisor. Hi ha altres definicions que exigeixen que c sigui distint de zero, per a què el concepte de divisor en la divisor entera i aquest concepte coincideixin. Ara bé, si elegim que c sigui distint de zero, aleshores no hi ha una correspondència entre múltiples i divisors d’un nombre).

Per tant, tenim que donats, a, b sencers, podem definir el conjunt de divisors de a i b com

I per tant, definir el màxim comú divisor de a i de b com:

Aleshores si a no és zero, el mcd(a,0) és igual a

(ja que qualsevol nombre és divisor de zero)

i

que no existeix

Per tant, amb una definició raonable del mcd, arribem a la conclusió de què mcd(0,a) = a si a no és zero i que mcd(0,0) no existeix.

2. Amb un poc d’àlgebra (ideals amagats)

Ara bé, facem servir un poc d’Àlgebra.

Notem per ,  i de forma més general

O sigui és l’ideal general pel conjunt a

Es pot veure que donats a, b enters, tenim que:

Si b =0 i a no és zero, tenim que (a, 0) = (a). Per tant, el mcd(0,a) hauria de ser a.

Si a i b són zero, llavors, (0,0) = {0} = (0). Per tant, el mcd(0,0) hauria de ser 0.

Conclusions

Aleshores, amb tot, trec que:

1. una bona definició per  mcd(0,a) seria a
2. una bona definició per mcd(0,0) seria 0
3. El llibre “s’equivocava”: de totes totes el mcd(0,a) no és zero (tenc dos arguments per demostrar divergències amb aquesta definició).

Algú més s’atreveix a donar un altra argument? Per favor, animeu-vos!