L’objectiu és clar: escriure per a què t’entenguin. Sinó, no escriguis.

Un problema afegit a tot això és que l’espai és limitat (i el temps). Sovint per escriure un bon article et fa falta unes 10 o 12 pàgines només de detalls, mentre que la “idea” et podria ocupar ben bé 1 o 2 pàgines només.

Si exposassis oralment la idea potser informalment diries “i això se faria així o aixà” però no donaries més detalls. A un article has de ser un poc més formal i els has d’escriure. La peresa supòs que passa factura.

“Omet passos necessaris en el raonament.
Frases que són necessàries en un text ordinari per desenvolupar gradualment els passos necessaris d’un raonament i assegurar la lògica d’un argument han de ser omitits en els textos científics […]. Si aquest raonament restringit s’aplica en els llibres de tex, els autors s’asseguren l’educar un grup molt petit però escolit d’estudiants que són els que poden endevinar el significat de les paraules, mentre que la majoria dels lectors es perdran. L’estil també ha de prevenir de manera efectiva la comunicació amb la gent ordinària, un procés que consumeix massa temps”

En efecte, Xavi, sempre hem de facilitar la lectura del que escrivim al públic al que ens adreçam, procurant que els detalls siguin un poquet més que suficients per a aquest públic. Però també crec que amb l’edat es perd la vanitat que fa que volguem semblar més intel.ligents que els altres amagant els detalls dels arguments (a fi que sembli que nosaltres som tan bons que els trobam innecesaris). Possiblement com més gran ets i més saps, més innecessaris et resulten, certament, però més tendeixes a ajudar al lector a llegir el que escrius.

Bé, no sempre. Per la UB hi havia el dit que per passar de larva (estudiant de doctorat) a fòssil (senior respectable) s’havia de passar per la fasse de “capullo” i alguns s’hi quedaven permanentment.

El meu consell seria que l’entenguessin els teus col·legues de grup (de llicenciatura, de doctorat, de postdoctorat, o de grup d’investigació segon el cas).

I sobre els joves,bé jo crec que és a l’inrevés: quan més vell ets més saps i et fas amb gent que sap més de què va el tema, i a l’hora de fer un article escrius pensant en aquest i no amb el típic estudiant predoctoral. A més, potser amb l’edat tens més mandre.

La meva opinió és que quan més vell, menys detalls.
Encara que potser l’experiència fa que puguis saber quin són els punts claus per a il·lustrar al lector.

Però bé, només és la opinió. No he fet cap estudi científic.