Ostres, un déjà vu!
Veig que en Louis de Branges acaba de penjar aquest mes d’abril una nova ‘demostració’ de la Hipòtesi de Riemann i una nova ‘demostració’ de la conjectura del subespai invariant a la seva plana web. Al 1964 ja va publicar en el Butlletí de l’AMS una demostració falsa d’aquesta darrera conjectura, i des del 2000 que ha anunciat 4 o 5 demostracions, fins ara totes falses, de la hipòtesi de Riemann. L’ha encertada aquesta vegada? Qui sap. Quan el 1984 va anunciar que havia demostrat la conjectura de Bieberbach, no s’ho va creure ningú (ja s’havia creat fama), i va necessitar explicar-la amb tot el detall durant tres mesos al Seminari de Teoria de Nombres de l’Insitut Stéklov de Moscú, i que els vespres els membres del grup de recerca d’allà anassin omplint els detalls en els seus arguments, per a que fos finalment condiderada correcta. (Incidentalment, a una foto de família dels membres d’aquell seminari, tots típics matemàtics de països de l’Est de l’època amb pintetes molt tristes, publicada al 87 o el 88 en un article al Mathematical Intelligencer, un dels que hi sortien era clavadet a mi, la qual cosa va ser motiu de molta conya als taulers d’anuncis de la Fac. de Matemàtiques de la UB; cal dir que en justa venjança per bromes similars que jo havia gastat.)
El problema dels treballs de Bieberbach és de fet dos problemes: primer, les tècniques matemàtiques que fa servir les ha desenvolupat ell, estan bastant enfora del corrent principal de l’àrea, i poca gent les domina; i segon, en lloc de mirar d’ajudar al lector a entendre les seves demostracions, deixa sense fer tots els detalls, de manera que cada frase pot costar una pàgina justificar-la, quan no és falsa directament. Per aquest motiu (i els precedents) no troba revista que accepti iniciar el procés de revisió dels seus articles per publicar-los.
Aquest darrer és un defecte on és fàcil de caure-hi quan se és jove: donar tant pocs detalls com sigui possible (pensant que si dones molts detalls, els lectors diran “mira aquest, si necessita explicar com es dedueix aquesta demostració és perquè no domina prou la matèria: als que en sabem de veritat no cal que ens donin tants detalls!”). Hi ha autors a qui sembla que els faci ràbia que el lector no s’hagi de currar cada demostració! (Justament estic estudiant un llibre de filogenètica que em fa aquesta impresió, i m’empipa molt, creieu-me). Creia que quan hom arriba a una edat aquesta vanitat s’esvaïa, però amb de Branges, a punt de fer els setanta-cinc, sembla que això no s’ha complert.
Això sí, mirau l’edat: setanta-cinc i encara està demostrant la hipòtesi de Riemann! Qui hi arribàs!
Powered by FireStats
25 de Abril, 2008 - 20:07
Si parlam del grau de detallisme matemàtic en una publicació, crec que la clau està en el terme mig: l’article no ha de ser tan difícil per a què només l’entenguis tu, ni ha de ser amb tants de detalls com per a què hagis d’escriure un llibre envers d’un article.
El meu consell seria que l’entenguessin els teus col·legues de grup (de llicenciatura, de doctorat, de postdoctorat, o de grup d’investigació segon el cas).
I sobre els joves,bé jo crec que és a l’inrevés: quan més vell ets més saps i et fas amb gent que sap més de què va el tema, i a l’hora de fer un article escrius pensant en aquest i no amb el típic estudiant predoctoral. A més, potser amb l’edat tens més mandre.
La meva opinió és que quan més vell, menys detalls.
Encara que potser l’experiència fa que puguis saber quin són els punts claus per a il·lustrar al lector.
Però bé, només és la opinió. No he fet cap estudi científic.
26 de Abril, 2008 - 9:54
En un article boníssim titulat “How to write consistently boring scientific literature” (accessible en linia a scribd, a http://www.scribd.com/doc/63957/How-to-write-Consistently-Boring-Scientific-Literature), un dels consells que Sand-Jensen dona per escriure articles “avorrits” és (cito)
“Omet passos necessaris en el raonament.
Frases que són necessàries en un text ordinari per desenvolupar gradualment els passos necessaris d’un raonament i assegurar la lògica d’un argument han de ser omitits en els textos científics […]. Si aquest raonament restringit s’aplica en els llibres de tex, els autors s’asseguren l’educar un grup molt petit però escolit d’estudiants que són els que poden endevinar el significat de les paraules, mentre que la majoria dels lectors es perdran. L’estil també ha de prevenir de manera efectiva la comunicació amb la gent ordinària, un procés que consumeix massa temps”
En efecte, Xavi, sempre hem de facilitar la lectura del que escrivim al públic al que ens adreçam, procurant que els detalls siguin un poquet més que suficients per a aquest públic. Però també crec que amb l’edat es perd la vanitat que fa que volguem semblar més intel.ligents que els altres amagant els detalls dels arguments (a fi que sembli que nosaltres som tan bons que els trobam innecesaris). Possiblement com més gran ets i més saps, més innecessaris et resulten, certament, però més tendeixes a ajudar al lector a llegir el que escrius.
Bé, no sempre. Per la UB hi havia el dit que per passar de larva (estudiant de doctorat) a fòssil (senior respectable) s’havia de passar per la fasse de “capullo” i alguns s’hi quedaven permanentment.
27 de Abril, 2008 - 14:22
Sí, bé, crec que potser s’hauria de fer un estudi estadístic per veure qui escriure els articles més clarament, si els joves o els vells. Potser no trobassin cap correlació!.
L’objectiu és clar: escriure per a què t’entenguin. Sinó, no escriguis.
Un problema afegit a tot això és que l’espai és limitat (i el temps). Sovint per escriure un bon article et fa falta unes 10 o 12 pàgines només de detalls, mentre que la “idea” et podria ocupar ben bé 1 o 2 pàgines només.
Si exposassis oralment la idea potser informalment diries “i això se faria així o aixà” però no donaries més detalls. A un article has de ser un poc més formal i els has d’escriure. La peresa supòs que passa factura.
20 de Maig, 2008 - 20:57
[…] llibres han d’estar ben escrits i s’han de poder entendre per un estudiant de carrera (des de 1r a 4t/5è; el nivell el trieu […]