Però això d’enxarxar-se requereix molt de temps, i no sé si paga la pena. Jo ja soc vell, i record quan fa 25 anys els meus únics amics que tenien correu electrònic eren els que estaven a la universitat. Temps gloriosos on només podies enviar mails de text, i penjar o davallar fitxers per ftp o gopher, i la web no existia llevat, pot ser, al cap den Tim Berners-Lee. Temps èpics on un professor del meu vell departament d’Algebra i Geometria de la UB, i que tenia aproximadament l’edat que jo tenc ara, deia que no veia sentit al correu electrònic, que no podia fer res amb ell que no pogués fer amb una cridada telefònica i una carta urgent, i que no pensava dedicar-li el temps que veia que els joves li dedicàvem. Em sento igual. Des del punt de vista professional (i, xafardeig de fotos i pintures a part, també personal) què em forneixen aquestes xarxes socials que no pugui suplir amb el correu electrònic i l’skype? Ai!, que sóc un carca!

La veritat és que el SciLink és la tercera xarxa social de científics on m’apunto amb intencions que em serveixi per a la meva feina (intercanvis d’opinions, possible inici de col.laboracions). Syph va tancar ja fa temps, Nature Network s’ha converiti en un lloc on llegir blogs, i poca cosa més. Veurem aquest. Em demano per què estan tenint tan poc èxit entre els científics aquestes eines que entre els nostres estudiants i fills tenen tant d’èxit. Tenc algunes respostes: poc profit, manca de costum, les interaccions entre científics no són iguals a les interaccions entre adolescents, manca de temps, manca de temps, manca de temps…. Un company, de fora de la UIB, em deia que el cap del seu grup de recerca li havia dit que si tenia temps per escriure el seu blog, era que tenia més temps per dedicar-li al projecte de recerca en el qual estan treballant; i sabeu què, crec que el seu cap té raó. Ja veieu amb quina freqüència escric per aquí.

O potser haurem d’esperar a que les generacions que ara es passen el dia comunicant-se via Facebook i Fotolog arribin a potdocs i aleshores dissenyin una xarxa social per a científics realment útil.

Si el vostre anglès us ho permet, us recomano l’entrevista amb Kenneth M. Golden que hi ha penjada a l’apartat “Theme essays”, un matemàtic que es dedica a fer models de l’evolució del gel àrtic i antàrtic, la qual cosa el duu gairebé cada any a l’Antàrtida d’aventura. Sortia un article interessantíssim sobre el seu treball al Science de la setmana passada. I llavors diuen que la feineta dels matemàtics és avorrida, tot lo dia amb el paper i el bolígraf i pensant en les seves coses.

A mem si en tornar a la normalitat em puc dedicar més a aquest blog, que el pobre està molt abandonat…..

Rokicki reconeix que emprant durant 900 hores un supercomputador tipus el Blue Gene podria arribar a demostrar o refutar la conjectura que el nombre de Déu és 20 (es coneixen configuracions que necessiten 20 moviments, i no se’n coneix encara cap que en necessiti més), però això és somiar truites: és massa car. Així que calen idees noves. Si no teniu res més en què pensar aquest estiu, ja ho sabeu.

Pel que fa al màster, els estudiants amb estudis de doctorat complets o incomplets, poden sol·licitar el reconeixement dels crèdits corresponents als cursos i treballs d’iniciació a la investigació realitzats. Això significa que no cal anar convalidant assignatura per assignatura matèries similars (amb la qual cosa seria molt dificil passar dels 10 o 15 crèdits si fa molt que fereu les assignatures de doctorat), sinó que podeu demanar un reconeixement dels crèdits ja cursats. La direcció de la titulació (en el cas del màster de matemàtiques, la Comissió d’Estudis, presidida per qui us informa) decidirà la fórmula d’aquest reconeixement. La meva proposta serà que per cada crèdit de tipus A o B cursat al pla antic, es reconeguin 1.875 crèdits del màster fins a un màxim dels 45 que es poden obtenir per assignatures, i que els treballs de recerca conduents a la suficiència investigadora permetin reconèixer els 15 crèdits de Treball de Final de Màster. (Vull deixar clar que aquesta serà la meva proposta, i suposo que s’aprovarà, però fins d’aquí dues o tres setmanes no es reunirà la Comissió d’Estudis, per tant fins llavors no és segura.)

D’aquesta manera, una persona amb la carrera de 300 crèdits i que cursàs tots els cursos de doctorat que li tocaven només haurà de fer el treball de final de màster per tenir el màster, i una persona que completàs la suficiencia investigadora tindrà tot el màster reconegut a efectes de poder començar directament el doctorat. Crec que el Treball de Final de Màster no l’hem de salar amb assignatures, per això proposaré que només pugui convalidar-se per treballs d’investigació.

Ah, cosa important: almenys aquest curs (qui sap què passarà l’any que ve), per a la convalidació (i reconeixement) d’estudis FETS EN CENTRES ESTATALS no es cobren imports: vaja, que només heu de pagar pels crèdits que curseu de veritat.

Pel que fa al doctorat, els estudiants que ja tinguin la suficiència investigadora poden accedir-hi directament, i els que no la tinguin, han de completar 60 crèdits de màster, dels quals, com veieu, tots els corresponents a assignatures podran ser reconeguts o convalidats (i si el que es vol és fer una tesi, no ha de fer mandra fer el Treball de Final de Màster, si no és reconegut).

Crec que tots aquells que començareu el programa de doctorat fa uns anys i no completareu la suficiència investigadora, teniu una oportunitat amb el màster per, amb poc esforç de temps i doblers, (a) obtenir un títol oficial de màster, i (b) garantir-vos el dret d’iniciar el doctorat si qualque dia us en fa ganes. Jo de vosaltres aprofitaria enguany: calen 10 estudiants matriculats a assignatures del màster per a que aquest s’imparteixi i per tant pugueu demanar reconeixements i convalidacions. Enguany, amb un poc de sort hi arribarem, però sóm bastant pessimista a mig termini…. Ah, i si voleu demanar reconeixements etc, us heu de preinscriure durant el termini de preinscripció.

Un dia d’aquests penjaré a la plana principal de Xeix un document d’informació sobre el màster.

El problema dels treballs de Bieberbach és de fet dos problemes: primer, les tècniques matemàtiques que fa servir les ha desenvolupat ell, estan bastant enfora del corrent principal de l’àrea, i poca gent les domina; i segon, en lloc de mirar d’ajudar al lector a entendre les seves demostracions, deixa sense fer tots els detalls, de manera que cada frase pot costar una pàgina justificar-la, quan no és falsa directament. Per aquest motiu (i els precedents) no troba revista que accepti iniciar el procés de revisió dels seus articles per publicar-los.

Aquest darrer és un defecte on és fàcil de caure-hi quan se és jove: donar tant pocs detalls com sigui possible (pensant que si dones molts detalls, els lectors diran “mira aquest, si necessita explicar com es dedueix aquesta demostració és perquè no domina prou la matèria: als que en sabem de veritat no cal que ens donin tants detalls!”). Hi ha autors a qui sembla que els faci ràbia que el lector no s’hagi de currar cada demostració! (Justament estic estudiant un llibre de filogenètica que em fa aquesta impresió, i m’empipa molt, creieu-me). Creia que quan hom arriba a una edat aquesta vanitat s’esvaïa, però amb de Branges, a punt de fer els setanta-cinc, sembla que això no s’ha complert.

Això sí, mirau l’edat: setanta-cinc i encara està demostrant la hipòtesi de Riemann! Qui hi arribàs!

Qui pot mantenir encara que els nostres actes no poden tenir efectes catastròfics i insospitats en aquest món tan poc lineal?

Dic en principi, perquè no seria estrany que encara ajornassin el final de l’antic sistema de doctorat algun curs més; dic en principi, perquè jo amb aquestes coses administratives em perd, i per ventura no ho he acabat d’entendre; i dic en principi, perquè no tenc molt clar què haureu de fer si voleu reincorporar-vos a partir del curs que ve (avui m’han donat la proposta de protocol administratiu per a totes aquestes coses, però encara no m’ho he llegit i em fa una mandra…..). El nou doctorat (almenys al nostre departament) comporta 300 crèdits entre grau i postgrau i una sèrie d’activitats extra. Aquest cap de setmana he d’escriure algunes versions de la propaganda del màster i el doctorat, per aquí en penjaré una.

Per què convé cursar aquest màster? D’entrada, pel pur plaer d’aprendre més coses, i per fer una petita feina de recerca o desenvolupament, que és una de les coses més divertides que es pot fer en aquesta vida quan no t’hi va la feina. A més, esper que els professors de secundària hi podran aprendre matemàtiques que els seran útils en el seu quefer diari. Perquè serà l’únic títol reconegut automàticament a la Unió Europea que podran assolir (amb facilitat) els llicenciats i estudiants actuals. Perquè a la saleta de casa el diploma del màster fardarà molt (no només han de ser el metges que s’omplin les saletes amb diplomes). Perquè, si Déu i les autoritats ho volen, signarem un conveni amb la conselleria per a que les assignatures del màster donin punts per tot on en puguin donar als professors de secundària. I finalment, des d’un pur de vista purament egoïsta, perquè si no se’ns matriculen 10 persones a qualque banda no es podrà impartir…… Porfa!!!!!!!

En tot cas, el meu veí de blog Xavi segurament apreciarà més la conjectura de Feit-Thompson: no existeix cap parella de nombres primers i diferents tals que divideix .