Dmc 14 Mai 2008
Discalculia - La dislèxia matemàtica
Enviat per Félix a la categoria Docència
Fa uns dies vaig sentir parlar per primera vegada d’un terme anomenat “discalculia”. Per entendre’ns podriem dir que és un trastorn parescut a la dislèxia(en ocasions associat a aquesta) que dificulta l’aprenentatge de les matemàtiques. Els estudis fets fins ara afirmen que aproximadament entre un 3 i un 6 per cent de la població infantil pateix aquest trastorn.
L’he trobat prou interessant com per fer una petita recerca d’informació a Internet i donar-lo a conèixer a aquest blog per si tampoc n’havíeu sentit parlar. Podeu per exemple consultar les següents entrades de la wikipedia (”discalculia” ES, “dyscalculia” EN). També he trobat que a la Universitat de Barcelona en Josep M. Serra Grabulosa, del departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica, investiga aquest tema i té oberta una web on s’ofereix informació d’aquest trastorn.
El dubte que em sorgeix és si els professionals dels departaments d’orientació dels centres educatius estan al corrent d’aquest trastorn i, en cas afirmatiu, si l’intenten detectar per tractar-lo adequadament, com es fa per exemple amb la dislèxia. Ho dic des de la més absoluta de les desconeixences perquè mai m’he trobat amb la situació que a una reunió d’equip docent o de tutors s’hagi dit que un alumne té discalculia (com sí he sentit parlar d’altres tipus de trastorns).
14 Maig 2008 a les 21:57
Crec que no, els departaments d’Orientació no crec que abundin les persones que coneguin aquesta malalties.
15 Maig 2008 a les 7:49
Hola
vaig tenir un estudiant fa uns anys (procuraré no donar detalls de la identitat, que aquestes coses són confidencials) que tenia problemes per ordenar les xifres en un nombre (vaja, que per escriure 1234 podia escriure gairebé qualsevol permutació, i havies d’endevinar què volia) i per escriure el símbol operacional que li tocava (tant era 2+3 com 2-3, com de fet 3-2). Com que tambe tenia problemes de dislexia (li costava molt entendre el que llegia i escriure les paraules també en l’ordre correcte) vaig suposar (be, jo i el servei d’atenció a l’estudiant discapacitat de la UIB que va escriure l’informe de com l’havia de tractar) que tot era el mateix problema. A banda d’això, raonava perfectament i, amb més esforç que els altres, aprenia perfectament.
El que es curiós és que, tot i que el problema de lectura-escriptura era similar al matemàtic, havia anat aprovant la resta de les assignatures de la carrera i en canvi havia quedat enrocat a les assignatures de matemàtiques de primer. La suma dels dos problemes ja era massa? (Gràcies a en Fèlix, ara sé que de fet erne dos problemes, no un) Els profes de matemàtiques sóm més intransigents (aka capullos)? He de dir que amb molt d’esforç i molta paciència per part dels dos, aquell any va aprovar la meva assignatura. (No us passa (als docents) que cada any ‘adoptau’ qualque estudiant que sembla que té problemes, que és fluixet però té ganes d’aprendre, i li dedicau un esforç i una dedicació extra per a que aprengui i aprovi?)