Dts 21 Oct 2008
De vegades les analogies són molt bones per fer entendre una cosa (encara que sempre correm el perill de no agafar l’exemple més adient).
Posem per exemple la feina d’un metge. A aquest metge un dia se li ocorr donar paracetamol a tots els seus malalts, perquè, segons la seva experiència, creu que és el millor medicament. I ho prova, i veu que hi ha pacients que milloren i d’altres que no milloren amb paracetamol. I passat un temps decideix que seguirà donant paracetamol en aquelles malalties on ha anat bé i provar amb ibuprofén en aquells casos on el paracetamol no ha funcionat. I passat un temps pensa que donant tothom només ibuprofén pot anar millor que el paracetamol. I passat un temps pensa que donara a tots els malalts una combinació de paracetamol amb ibuprofén, per veure com evolucionen.
Què pensaríeu de la professionalitat d’aquest metge? No sé vosaltres, però jo no em voldria posar a les seves mans. Se pot dir que aquest és un metge innovador? Si ens fixam en el significat estricte de la paraula innovar (alterar qualque cosa, introduint novetats), doncs sí. Però la innovació no pot ser qualsevol cosa. El metge ha d’innovar a partir del que ja se sap al seu camp de coneixement, la medicina. I en aquelles malalties que encara no estan prou estudiades o no hi ha uns resultats clars, llavors es deixa un marge d’innovació (que compleixi certes condicions). I sempre s’ha de distingir el que és innovació del que és investigació.
Esper que tothom ho vegi clar, perquè ara és quan deix de fer l’analogia (o començo a fer-la, segons es miri).
Fa poc vaig demanar a una ponent que explicava una experiència pilot amb els nous plans d’estudis d’una universitat espanyola, com es coordinava/dirigia/supervisava/incentivava/… el canvi metodològic que suposa la filosofia del nou Espai d’Educació Europeu Superior. I la resposta, resumint molt, és que deixaven a cada professor que fes el que volgués a classe i després ells mateixos anaven modificant la seva metodologia en funció dels resultats obtenguts (i alguns interessats ho compartien amb altres companys). Això em recorda molt a l’exemple del metge. No es pot fer “innovació” (entesa aquí en un sentit ampli de la paraula) obviant el que ja se sap en el seu camp de coneixement, en aquest cas la didàctica específica d’allò que s’ensenya.
Així doncs, hem de formar el metge primer ensenyant-li la medicina i després fomentant la innovació amb condicions de qualitat. I no té cap sentit que quan el metge innovi ho faci sense una fonamentació en la medicina.
Així doncs, hem de formar el professor primer ensenyant-li a ensenyar i després fomentant la innovació amb condicions de qualitat. I no té cap sentit que quan el professor innovi ho faci sense una fonamentació en la didàctica específica.
La meva conclusió és que l’ensenyament no es pot deixar a l’arbitrarietat, hi ha una ciència al darrera que no podem obviar. En cas contrari sempre partim des de zero i els perjudicats són els nostres alumnes.
24 Octubre 2008 a les 14:07
Hola,
llegint la resposta de la experiència pilot, m’ha semblat com un examen sorpresa. Vinga! tothom a fer/escriure el que sapigueu ara mateix! N’hi haurà que els interessa la matèria (fer de professor) i ho duran al dia (faran “bé” de professors); i per desgràcia n’hi haurà que no estaran preparats (per moltissims possibles motius: desinterés, manca d’eines, haver tingut professors dolents…).
No em sembla molt correcte que els alumnes formin part d’una espècie d’estudi clínic on no s’ha preparat res abans de començar.
25 Octubre 2008 a les 14:47
Estic totalment d’acord.
La formació, prèvia, és la clau. Però bé, ja sabem com funcionen les coses: el CAP ben bé no ens va aportar res, els cursets que es fan als CEP són, la majoria, un autèntic rotllo teòric.
Crec que falta més cursets pràctics però amb una forta teoria darrera. Per exemple, últimament s’han fet cursos de mediació als instituts. L’experiència d’alguns companys que s’hi han matriculat és que ha estat molt positiva (i la teoria al darrera és “forta”).
De vegades, es fan cursos de “El docent a classe” o “motivacions de l’alumne” que no passen de ser cursos supins.
Hi hauria un curs que m’agradaria que es fes: “com ensenyar el currículum d’una manera entretinguda i sense compartiments estancs?”.
Xavi
26 Octubre 2008 a les 21:53
Fèlix, tens tota la raó, però tot és molt complicat.
Tradicionalment, a la universitat no ens hem preocupat per ensenyar bé: els estudiants hi són perquè volen, i per tant ja es motivaran ells mateixos; els estudiants ja són grandets i per tant si no ho entenen a classe ja ho miraran a un llibre; als meus temps venia el professor i ens fotia el rollo, i no protestàvem, així que si jo faig el mateix no veig de què han de protestar; a mi el que realment m’interessa és la investigació, així que no pens dedicar ni un minut a pensar com presentar les coses d’una altra manera, ho explicaré seguint el llibre i punt;….
Per tant, que qualcú estigui disposat a provar l’ibuprofen després del paracetamol ja és un èxit. El profe d’universitat estàndard ha estat més partidari tota la vida de dir-li: “no em molesti”.
D’altra banda, la meva experiència (com a fill de mestres i com a profe d’universitat) és que el discurs dels pedagogs la majoria de les vegades és grandiloquent i poc pràctic, amb unes receptes universalistes que no tenen cap aplicació a la classe quotidiana. Les directrius que hem rebut durant el procés de disseny dels nous plans d’estudis per part de pedagogs només mostraven que no miraven més enllà del seu llombrígol, i que els era el mateix si estaven parlant de donar classes a dret, a matemàtiques o fins i tot a assignatures de pràctiques de laboratori a ciències. Vaja, que tradicionalment hem vist els pedagogs com uns cantamañanas de qui no valia la pena fiar-se. Per tot hi ha excepcions, naturalment, i en conec algunes, però la norma general és aquesta.
Aquests dies estic interessat en un tema molt concret: com aconseguir dissenyar un procés d’avaluació per a un curs completament no presencial que em permeti garantir que qui s’avalua és realment el matriculat, i no el comodín del amigo. Les suggerències des del sector pedagogia anaven des de la percepció del procés (qui s’examina realment? què vol dir examinar-se?) a l’ensenyament en valors que faria impossible que a un estudiant se li passàs pel cap fer trampes, però encara no he trobat cap consell efectiu. Encara em queda bastant per mirar, però em veig venir que, efectivament, acabaré fent proves.
Em sap greu, però això de l’EEES que ens ve ho veig molt negre.
26 Octubre 2008 a les 23:18
Hola i gràcies a tots tres pels comentaris.
Només vull aclarir, sobretot pel comentari d’en Cesc, que jo en cap moment he parlat de pedagogia, sinó de didàctiques específiques.
No menyspreo ni molt manco els estudis dels pedagogs, que de vegades són molt útils per a les didàctiques específiques. No obstant això també penso que, com tu dius al teu comentari, no és el mateix ensenyar dret que ensenyar matemàtiques.
No està tot el camí fet, ni molt manco. Però això no implica que el que sí està fet s’hagi d’obviar. I per allò que no està fet i no s’investiga haurem de provar coses, haurem d’innovar.
27 Octubre 2008 a les 17:29
Només un comentari: Cesc, no pots. És un problema insoluble: si el curs és totalment a distància no hi ha manera de comprovar que la persona és qui diu que és. T’has de fiar.
Però bé, per això és a distància: per a què l’únic que conti és la feina que fa una persona