Per cert, saps alguna cosa de con seran les opos quan s’acabi aquest període transitori.

I (2) saps des de quan tenim transferències les competències en educació i per tant feim les opos noltros (la CAIB) i no el Ministeri?

A més, no només has d’anar a l’illa l’any que has aprovat, sinó que t’has de quedar dos anys.

En teoria tota aquesta mangarrufa l’any feta per fomentar que la permanència a les illes menors (de tots és sabut que tenim una forta dependència pitiüsca dels valencians/interins). Jo crec que tot el contrari han aconseguit: qui se presentarà ara a Eivissa tenint en compte que s’ha de quedar _3_ anys?

Molt poca gent. I segurament molt menys que la que haguessin aconseguit de l’altra manera.

Per últim una cosa per incrementar el nombre de docents funcionaris de carrera que ajudaria seria la _transperència_:
1) Demana quines places hi ha per l’any que ve lliures a instituts i veuràs quina resposta en treuràs!. Cada any saben la gent que es jubilarà com a mínim, doncs ho podrien dir.

2) A totes les demés oposicions quan aproves ja t’assignen una plaça de per vida (a no ser que tu vulguis canviar). A, els professors són una excepció: saps que tens plaça però no saps a on. La meva pregunta és: i és que quan convoquen les oposicions és per què no tenen ja les places lliures? (hauria de ser així)

3) Els CEPs: tothom qui està té bo. tothom hi està en comissió de serveis perquè aquell…. ¿per què no obrir les places dels CEPS a un procés públic?. No dic assignar-les com les demés places d’institut (en caràcter permanent), però sí fer un mini-concurs per a les places dels CEP (de permanència de 5 anys)

En definitiva, Félix, la Conselleria d’Educació està ple d’obscurantisme….. em recorda un poc a l’Edat Mitjana….

Gràcies per treure el tema,
Salutacions,
Xavi

Dues cosestes.

Jo no estic massa d’acord amb això d’escollir illa. En primer lloc te limita (has de triar una illa des del principi i no pots fer exàmens simultàniament a dues illes si t’és igual la illa). En segon lloc, és “inaudit” en el sentit més literal: enlloc s’ha vist q

És una gran sort poder llegir les teves idees i els teus pensaments, sobre temes tan interessants.

Segueix així… Ànims, i matemàtiques!

vaig tenir un estudiant fa uns anys (procuraré no donar detalls de la identitat, que aquestes coses són confidencials) que tenia problemes per ordenar les xifres en un nombre (vaja, que per escriure 1234 podia escriure gairebé qualsevol permutació, i havies d’endevinar què volia) i per escriure el símbol operacional que li tocava (tant era 2+3 com 2-3, com de fet 3-2). Com que tambe tenia problemes de dislexia (li costava molt entendre el que llegia i escriure les paraules també en l’ordre correcte) vaig suposar (be, jo i el servei d’atenció a l’estudiant discapacitat de la UIB que va escriure l’informe de com l’havia de tractar) que tot era el mateix problema. A banda d’això, raonava perfectament i, amb més esforç que els altres, aprenia perfectament.

El que es curiós és que, tot i que el problema de lectura-escriptura era similar al matemàtic, havia anat aprovant la resta de les assignatures de la carrera i en canvi havia quedat enrocat a les assignatures de matemàtiques de primer. La suma dels dos problemes ja era massa? (Gràcies a en Fèlix, ara sé que de fet erne dos problemes, no un) Els profes de matemàtiques sóm més intransigents (aka capullos)? He de dir que amb molt d’esforç i molta paciència per part dels dos, aquell any va aprovar la meva assignatura. (No us passa (als docents) que cada any ‘adoptau’ qualque estudiant que sembla que té problemes, que és fluixet però té ganes d’aprendre, i li dedicau un esforç i una dedicació extra per a que aprengui i aprovi?)