Fa uns dies que es va publicar un estudi de projecció demogrà fica de l’INE, del qual s’han fet ressò la majoria dels mitjans de comunicació. El resum que n’han fet aquest mitjans ha estat que “la població [espanyola] major de 64 anys es duplicaria en 40 anys i passaria a representar més del 30% del total”, en concret el 31,9%, mentre que la població d’entre 16 i 64 anys disminuïria en un 18,4%. Segons això, l’any 2049, per a cada 10 persones en edat de treballar hi hauria 9 persones de menys de 16 anys o de més de 64 anys [1] [2]. Aquest informe ha precedit a la proposta del govern d’augmentar l’edat de jubilació als 67 anys per manternir el fons de les pensions de jubilació amb superà vit - també s’ha proposat, encara que no se n’ha parlat tant, d’augmentar el temps de cotització a més de 15 anys [3].
Cal plantejar-se algunes reflexions sobre aquest tema. Si realment aquest informe està en el cert (potser d’aquà 30 anys estam tots morts! 
), hem d’assumir un progressiu envelliment poblacional (una pirà mide invertida de població). I si realment volem mantenir l’actual sistema de pensions podem fer, segons la meva humil opinió, un parell de coses:
 Intentar tornar a tenir una pirà mide poblacional sana:
- Que vengui gent jove de fora (o sigui, fomentar la immigració): El problema que es corre és fomentar la immigració il·legal: si una persona no cotitza a la Seguretat Social, tampoc serveix de gaire que vengui per a aquest propòsit. D’altra banda, les feines que realitzen les persones nouvingudes tenen poc valor afegit (és a dir cobren poc; feines manuals, que no requereixen cap tipus de preparació, feines que tothom pot fer (però que ben pocs volen fer)) el que fa que les quotes a les Seg. Social augmentin poc.
- Que se’n vagi gent vella (o de certa edat) a altres països a cercar fortuna (com abans; si l’actual crisi continua, podria passar com en el segle passat amb les emigracions espanyoles a les Amèriques i a Alemanya): D’aquesta manera hi hauria menys gent a qui manternir. Aquesta pareix una solució poc viable, doncs la cultura de quedar-se al paÃs predomina a Espanya.
- Formentar que les dones tenguin més fills: Pareix una polÃtica encertada. Però si no s‘augmenten els estÃmuls (llegeixi’s es disminueixen els problemes) per a què les dones tenguin fills, això pareix un voler i no poder.
Pujar els impostos
-  Fer que tant els ciutadans com les empreses paguin més impostos. Als països nòrdics quasi es grava un 50%. Per aquesta raó la polÃtica social és omnipresent. Aquà es vol fer el mateix sense que l’estat tengui ingressos (recordeu que la llei de depedència es va aprovar sense fons clars….)
Tot això està molt bé, però totes aquestes solucions són solucions quantitatives, no qualitatives. M’explic: no farien falta tantes persones fent feina per a mantenir a les persones depenents si les persones que fessin feina, cobrassin més. I això passa per fomentar l’ocupació de qualitat, d’alt valor afegit. I com s’aconsegueix això? Diuen que es fa fomentant l’R+D+i perquè aquesta genera molts d’ingressos. Però realment què és la R+D+i? És potenciar el coneixement, és intentar potenciar la formació. La formació és la clau. Una persona que transforma un coneixement en un servei està fent innovació. Està clar que això és difÃcil de fer, sobretot tenir grans innovacions (per exemple, la innovació en els airbags dels cotxes), però no importa anar molt alluny per veure aplicacions de coneixements que donen ocupació (un quÃmic quan fa controls sanitaris, o un biòleg quan analitza l’estat d’un ecosistema, un missè quan posa una demanda).
És el coneixement que ens fa poderosos. Poderosos per poder aplicar-lo a alguna situació innovadora o simplement donar el servei de transmetre aquest coneixement. Això ho saben els professors de repà s: ells cobren per una transmissió de coneixement. La formació produeix una feina.
Ara bé, el panorama no és gens bo: cada cop més els joves abandonen els estudis més prest i les universitats es buiden. Per tant, cada cop els joves estan més poc formats. Això fa que els joves, en general, facin feines de poc valor afegit: un cas paradigmà tic seria la feina de peó d’obra. Aquestes feines estan molt subjectes a canvis econòmics conjunturals (crisis, expedients de regulació, millora de maquinari). Penseu què hauria fet la secretaria després de què li substituïssin la mà quina d’escriure per l’ordinador si no s’hagués format (el que ara es diu reciclar)!
I si encara es potenciassin les sortides de les persones que no tenen vocació per estudiar cap a feines manuals, almenys s’aconseguiria ocupar a una borsa de població determinada. Estic pensant en la Formació Professional: quants al·lots i al·lotes estan perdent 2 o 3 anys de la seva vida aguantant fins a 4t d’ESO fins que poden anar a fer un mòdul de grau mitjà ? Quants de vosaltres teniu un alumne a classe que no vol fer ni desfer res i que el dia de demà acaba pintant-vos la paret o adobant-vos l’endoll de casa teva? Per què ens obstinam a tenir “caps pensants” en la societat i no a valorar cada persona per la seva capacitat? Hi ha persones amb capacitats més manuals i d’altres més intel·lectuals i les dues tenen el mateix dret de potenciar la seva creativitat…. a quin institut s’ensenya ganxet com a assignatura? La persona que li agrada el ganxet podria arribar a ser una gran modista a la llarga…. (vegeu el vÃdeo “Do schools kill creativity?” de Sir Ken Robinson)
Potser m’estic desviant del tema, però penseu-hi, la formació és la clau. La formació. El saber pel saber. I si també serveix per a cobrar una pensió de jubilació més que millor
